Després de la Sentència


S’haurà d’examinar amb detall el contingut de la Sentència del TC sobre l’Estatut per veure la incidència concreta que pot tenir en l’autogovern respecte dels aspectes que declara inconstitucionals i que d’una manera o altra interpreta o modifica. De moment, no per esperada resulta menys pertorbadora, encara que no ens hauria d’abocar al pessimisme. Agunes coses es poden constatar, que semblen bastant evidents :
- Les condicions d’anormalitat en la composició dels seus membres (recusació, càrrecs caducats, inclosa la presidència, vacant no coberta…) i la forma que han pres les deliberacions al seu si (amb set esborranys i final a corre-cuita), partint de posicions atrinxerades per prejudicis polítics, contràries a les mínimes exigències d’objectivitat que exigeix la interpretació del dret, fan que aquest TC passi a la història com l’autor d’una Sentència política que ha caigut en el parany preparat pel PP (i pel Defensor del Poble) d’enfrontar la seva legitimitat a la legitimitat del referèndum de la població de Catalunya convalidant l’Estatut. Amb aquesta confrontació en surt encara més malparat el seu prestigi. Amb més alçada de mires i més sentit d’Estat, i sobretot assumint que l’Estatut és la norma bàsica del pacte constituent de Catalunya amb l’Estat una vegada aprovat amb tots els requisits que exigeix la mateixa Constitució, haurien d’haver evitat aquesta confrontació de legitimitats amb una Sentència tècnica que posés de relleu precisament la preeminència de la voluntat legislativa refrendada pel poble, remetent les parts als recursos procedents sobre aspectes concrets del desenvolupament i l’aplicació de l’Estatut , si es donés el cas.
- El fet insòlit d’una Sentència de tanta transcendència hauria de portar a la reforma de la Llei Orgànica del T. Constitucional i treure de l’eventualitat del procediment d’anticonstitucionalitat global el supòsit d’un Estatut refrendat. De la mateixa manera hauria de portar a la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial per suprimir d’una vegada l’orientació centralitzadora i fortament corporativista de l’Administració de Justícia i començar a fer compatibles l’agilitat i la qualitat en l’administració del dret amb la descentralització i el control del funcionament de totes les instàncies judicials.

- L’autocomprensió i autodefinició de la majoria dels catalans com formant part d’una nació per motius d’història, de llengua, d’idiosincràsia, forma part del substrat bàsic i previ a tot pacte polític, i per això és compatible amb diferents formes d’Estat que respectin aquesta singulatitat . Ficar-se, com ha fet el TC, a remoure aquest substrat pretenent buidar-lo de contingut des de l’òptica de la centralitat indissoluble de la nació espanyola és tant com posar-se en el risc d’excloure del si de l’Estat les nacionalitats que la Constitució reconeix i que fins ara hem entès que respectava com constitutives d’una sobirania compartida, inclusiva i no excloent. Encara més, assimilar nació amb Estat sobirà, per voler deixar clar que l’Estat espanyol és l’única nació sobirana que reconeix la Constitució, és obrir directament la porta als qui pensen que l’únic futur per a Catalunya es troba en la constitució d’un Estat propi. De la mateixa manera, ficar-se en l’ús preferent de la llengua catalana en segons quins àmbits, preferència que no expressa més que el reconeixement del seu caràcter de llengua pròpia i digna de protecció, és tant com alçar l’espantall del conflicte de llengües allà on no existeix, des d’una tècnica jurídica que no té en compte la realitat social i que parteix també del prejudici polític que entre llengües cooficials una ha d’acabar imposant-se. El mateix es pot dir respecte de la denominació i ús dels símbols propis, que a Catalunya només poden ser símbols nacionals de Catalunya, sens perjudici d’altres símbols compartits.

- La Sentència ha de posar en marxa la maquinària dels partits polítics catalans per incloure en els seus programes la recomposició amb el Govern central dels aspectes que han quedat malmesos. Em va agradar que el president Montilla inclogués aquest punt entre els que va relacionar en la declaració institucional d’ahir. Entendrà el PSC que en les relacions amb el Govern del PSOE hi ha d’haver un abans i un després de la Sentència pel que fa a les relacions institucionals amb Catalunya? Quant al PP, veurem si els pactes que s’albiren amb CiU, tant aquí com a Madrid després de les respectives legislatives, són capaços de moderar les ràncies intransigències de la dreta espanyolista. Entendrà CiU que és hora de fer política pensant en la realitat del país en comptes de començar a jugar amb el miratge del concert econòmic?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?