Només un gravíssim error?



No hi ha com ser historiador i saber trobar una frase feliç per desviar l’atenció d’una acció criminal vers els contorns de la deslegitimació plural, com si es tractés de dissimular una taca d’oli en un mocador ple d’excrements. La frase: “és pitjor que un crim, és una equivocació” (atribuïda a Talleyrand, sembla que erròniament). I l’historiador: Joan B Culla en el seu article “Un gravísimo error” (El País, 4 de juny ), opinant sobre l’acció de l’exèrcit d’Israel contra la flota que es dirigia a Gaza. L’historiador lamenta l’acció com un error, una equivocació que només perjudicis pot portar a Israel en el context internacional, però a continuació en difumina la gravetat comparant-la amb els crims del règim iranià i amb el genocidi dels armenis perpetrat en el passat pel règim turc, i amb la persecució present contra els kurds. Així, en un totum revolutum, la mort de nou activistes perd tota la gravetat que l’articulista teòricament (només teòricament) li atribueix, i de passada es permet deslegitimar les protestes de l’altra banda perquè, segons pensa, les seves accions són molt pitjors.

Aquesta manera de raonar s’assembla molt al que un altre articulista (el filòsof Bernard-Henri Lévy, a “ Israel y los judíos”, El País Domingo, de 6 de juny) qualifica d’autisme en el pensament d’alguns dirigents de l’Estat d’Israel que es creuen sols al món i refusats per tothom. Contrasta la valentia i la lucidesa d’aquest filòsof, a qui no es pot negar la seva identificació amb els problemes del poble jueu de tots els temps, amb el discórrer entre mitges veritats i dissimulacions del nostre historiador. L’acció és una acció criminal, i com a tal la denuncia. Que a més sigui una equivocació amb transcendència en la política internacional, no treu un àtom de legimitació a tots els que l’han denunciat, vinguin d’on vinguin les denúncies. Un crim és un crim encara que el denuncïi un altre criminal. Tancar-se en el reducte de la pròpia legitimitat i dissimular les accions criminals com a simples errors, comparades amb les accions infinitament més greus dels altres, en el passat i en el present, negant-los legitimitat històrica i ètica per protestar, és la via més segura per blindar les posicions i fer que la manca total de diàleg entre les parts s’acabi consolidant com un fatalitat, ara i en el futur, i, el que és més greu, s’acabi admetent com una conseqüència lògica i políticament honesta des del propi autisme, justificant-lo sens dubte amb el suposat autisme simètric dels altres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9