Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

 

  El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.

   Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriure també poesia. Punts de contacte que no consisteixen simplement en una mateixa afició compartida sinó que sorgeixen d’una sorprenent (per a mi) convergència sobre alguns temes, aspectes, objectes i experiències, fins i tot personals, que s’expressen de manera diferent però des de percepcions força semblants, mirant sempre de mantenir certa cadència en els versos. Hi he trobat, en definitiva, un vincle que des del meu present, o des de la meva pròpia memòria vital, s’obre en alguns camps a l’experiència passada del meu pare. O viceversa, un vincle que des del seu passat s’obre al meu present.  

   Els poemes del meu pare (B.A.) i els meus (C.A.) guarden entre ells una diferència temporal de molts anys, de manera que no hi pot haver cap relació directa entre ells ni en el fons ni en la forma, ni cap intent d’imitació, de correcció o d’ampliació d’uns a la vista dels altres. Els punts de contacte són els que les circumstàncies personals, tan diverses, han creat de forma sorprenent i autònoma en el transcurs del temps, com si hi hagués un corrent comú que no para dir-nos “aquí us trobeu”. Per això he pensat que podia reunir-ne uns quants i contrastar-los sota la forma de “Poemes a quatre mans” malgrat la diferència de temps i de circumstàncies històriques. Les mans no els han escrit  a l’uníson sinó que el temps ha fet que els seus versos es trobin amb certs ressons comuns.

   He intentat preservar la veu dels poemes amb el seu recitat. Les dues veus que recitaven interiorment els versos mentre s’escrivien en llocs, temps i situacions personals del tot diferents, queden així foses en una sola veu, segurament amb més bona voluntat que encert. 

     Els dos poemes següents (“Horitzons” i “Arribar”) són els primers d’aquesta sèrie de “Poemes a quatre mans”.

 

Horitzons

 

Aferrat a la terra i a l’entorn,

passava les anyades

cada cop més esclau en el seu clos.

Desolat, es fa vell sense esperança

i ja no creu en l’esdevenidor.

Deixa l’eina, esperonat per un rampell,

i aixeca l’esquena doblegada.

El blau del mar s’uneix al blau del cel

i els camins s’eixamplen,

vol desfer-se dels lligams que l’embolcallen.

 

Emprenen un viatge que no té retorn

quan s’han espolsat bé les espardenyes.

Què ho fa que pensin en altres horitzons?

Què ha passat, que els pagesos es redrecin?

B.A.

(De “Poesies”, 1985)

 

 

Arribar

Aquella matinada, sols tu i jo,

pare, tancats al menjador de casa
seguíem expectants, amb l’ai al cor,
l’oscil·lant moviment de l’escafandre
palpant sobre la lluna l’aire ignot.
Vèiem la pols de les primeres passes
com s’aixecava i queia a poc a poc
i petjàvem tots dos les hores albes.

 

Tu tenies l’edat que jo tinc ara
i verolava als ceps l’última anyada
poc abans d’arribar, també nosaltres,
a l’horitzó blavós d’una altra terra
on viuríem plegats la greu comesa
de destriar amb les mans noves albades.

C.A.

(2009)

 

Pots escoltar els poemes: