Matar el partit



   

   Si fem cas de les enquestes, en el cicle electoral que comença el dia 24 d’aquest mes molts votants tenen la intenció de canviar el vot que concedien habitualment a un partit polític predeterminat i donar-lo a una formació radicalment diferent o a un partit de nova creació.  La mort del bipartidisme fins ara imperant es presenta així com la conseqüència de l’opció presa per sectors significatius de l’electorat d’abandonar la confiança política que fins ara tenien dipositada en una formació concreta, per considerar que la representació atorgada no ha resultat eficaç, ha sigut desbaratada o traïda, o simplement perquè perceben que davant les limitacions, la burocràcia, la corrupció i la manca de flexibilitat dels partits tradicionals, convé fer foc nou i crear unitats polítiques de representació i de participació radicalment noves.
   Traslladada a la dinàmica electoral democràtica, bé podríem parlar de la mort de les funcions paternes dels partits tradicionals a mans de l’impuls dels fills votants que han descobert que el pare-partit és més un rival i un competidor que un promotor de les pròpies aspiracions. El complex d’Edip o d’Electra en la vida política porta igualment a la mort del pare, dels representants que es creien inamovibles en la vida de la família electoral. Caldrà verificar si l’aposta per la novetat radical, per la positivitat plena enfront de la negativitat i les limitacions dels partits tradicionals, es tradueix en una regeneració política de fons.
   Però el que ara m’interessa subratllar és que la mort del pare-partit és particularment dolorosa quan es produeix a mans dels fills predilectes, dels qui han tingut càrrecs de la més alta responsabilitat i de govern. És el cas del PSC, en el que les funcions paternes d’orientació, de creació de programes, d’elaboració i d’execució compartides, han acabat no sent compreses per un sector dels seus electors, dels seus militants, i, més greu encara, dels seus directius. El pare no s’ha mort, però molts fills se n’han anat. Una part s‘ha sentit traïda per la manca de decisió del pare davant el fet sobiranista, i ha decidit matar-lo i cometre incest amb la reina Yocasta, abandonant les antigues solidaritats de la ciutat de Tebas, amb menyspreu del vell i cec Tirèsies que volia evitar fer mal a la ciutat.
   Si apurem el símil, el complex d’Edip es resol en la teoria freudiana amb la formació del Superjo, el controlador del desig que acaba imposant al subjecte la interiorització de les normes, limitacions i prohibicions del pare. Si el conflicte no es resol adequadament, la consciència moral del Superjo pot fer-se enormement rígida i insuportable per al Jo, fins al punt d’abocar-lo  a la neurosi. Està per veure com solucionaran els quadres directius del PSC, que han abandonat el partit i l’han matat mentalment i políticament , el conflicte edípic que tenen plantejat. Potser resoldran el conflicte intern seguint el consell de la mare Yocasta al seu fill Edip: “ No tinguis por pel matrimoni amb la teva mare, doncs molts són els mortals que abans s’han unit també a la seva mare en somnis. Saben viure millor aquells que no donen importància a  aquest fet”. I d’aquest consell potser se’n seguirà una posició acomodatícia davant qualsevol realitat que se’ls pugui presentar, sigui de conformitat amb el fracàs personal, si es produeix, sigui d’aprofitament de les miques de poder que els hi puguin caure, perquè al cap i a la fi en la vida política és on millor s’expressa el desig, el desig de poder.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?