Tenir temps


  


 Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista Valors.


Apreciat Cinto,

   Gràcies també a tu pels teus bons desitjos. Entre les moltes coses interessants que em dius a la teva darrera carta, recullo el que em dius en començar: “el temps ens pertany a tots i en el temps queda el que fem i es forja el que esperem i volem”. Em fa pensar això, amb l’excusa que molta gent posa quan els hi proposen una cosa: “No tinc temps”. Tots estem tan atrafegats que mai tenim temps per a res. I aquesta sensació de no tenir temps no deixa de ser una contradicció, perquè si alguna cosa som els éssers humans és temps. Sóc temps, i podríem dir que la única cosa que posseeixo a la meva vida és temps. Aquest és el capital inicial que tots tenim i que ens constitueix com a éssers humans.
  Una altra cosa ben diferent és com administrem aquest temps. Si l’administro bé, totes les coses es ressituen com per art de màgia. De res em serveix tenir molts amics, ocupacions, escriure cartes... si no administro bé el meu temps. I si un s’atura a pensar, s’adona que les activitats, les ocupacions, els mateixos amics, són els mateixos que  diem que ens roben el temps. És com un atzucac: vols tenir temps per poder estar més estona amb aquelles coses i persones que dius que et roben el temps! Si volem gaudir del temps i no tenir la sensació que se’ns escapa, abans que res, haurem de crear un espai i un temps per ordenar el propi temps, com em repetia sovint el meu amic Alfred: “un temps per a cada cosa o acció, i cada cosa o acció al seu temps”. Només d’aquesta manera tindrem un temps per a cada activitat, i cada activitat tindrà el seu temps, i per damunt de tot, gaudirem del temps i perdrem aquesta falsa sensació de què no tenim mai temps per gaudir de les coses i de la vida.
   Tot plegat Cinto, ens condueix a un altre dels mals del nostre temps: no saber gaudir de res i sempre tenir la sensació que fem alguna cosa mal feta pel fet de gaudir de les coses. Des d’aquesta perspectiva es té la sensació  que quan habitualment tenim temps, es pensa que això és perdre el temps.  És allò de pensar que només vivint al límit podrem premiar-nos amb una estona de no fer res. I què vol dir, no fer res?, perquè sempre estem fent alguna cosa: dormir, menjar, passejar, reposar... El que passa és que no ens podem permetre un espai de gaudi, sense que hi afegim una dosi de patiment innecessari. Hem fet una societat en la que som importants quan podem dir que no tenim temps i gairebé és un drama dir que no faig res, que em sobre temps. O és un drama o una enveja, perquè això se suposa que només ho fa la gent rica i, per tant, aspirem a ser rics per a tenir temps lliure. Una altre de les nostres contradiccions.
   Però no volia parlar del temps Cinto, malgrat que, sense voler, les persones acabem deixant-nos portar per aquelles coses que ens afecten i que en el dia a dia ens ocupen. Avui, tenia ganes d’aprofundir en el “síndrome d’Emmaús” que tu assenyales al final de la teva carta i com bé pots suposar hi estic totalment d’acord. I seguint aquest relat, penso que el primer que cal fer és posar-se en camí, sortir d’on estem, no quedar-se instal·lat en la queixa, sinó posar-se a caminar, encara que sigui per cercar de nou aquell o allò tant preuat que hem perdut. D’altra banda, caldrà recuperar una actitud bàsica per a qualsevol nova etapa, estar disposat a acollir a l’altre, als altres. Ells tenen coses per dir-nos, per ensenyar-nos, per donar-nos. Segurament la seva manera d’entendre la vida, el món, la persona, ens pot fer canviar actituds i plantejaments que donàvem per molt clars i segurs. Conservar un canvi perquè el vàrem provocar nosaltres tampoc ens porta  enlloc. Hem d’escoltar a l’altre, i aquesta obertura ens portarà a nous canvis, però ens ajudarà a redreçar la vida i allò que hem organitzat. Sense oblidar que l’altre és qualsevol altre: infant, jove, adult, vell, estranger, ciutadà, home, dona, creient, no creient..., obrir-te a qualsevol altre que et vulgui acompanyar en la construcció de la societat. En definitiva Cinto, superem el síndrome de Dissabte Sant, aquells que deixen de mirar-se el melic, tot aixecant el cap, opten per mirar als ulls d’aquelles que descobreixen en el seu entorn. El meu melic ja m’ho ha dit tot, l’altre, en canvi, pot ser  una gran descoberta.
   Després, com bé dius, caldrà saber viure aquesta triple acció de prendre, partir i repartir. Ves quina cosa tant senzilla i com l’hem complicada. Les idees, les solucions, els recursos, la terra, els diners, les persones, no són només per a mi o per al meu grup, són també per a tots els altres. Quan el nostre desig de tenir embogeix, es trenquen tots els esquemes i tot s’atura de cop. Quants cops hem lluitat contra aquesta ambició desmesurada, però els falsos déus del consumisme i del mercat ens fan caure sovint en  aquesta idolatria.
   I finalment Cinto, cal deixar marxar a l’altre,  perquè és lliure i té dret a desenvolupar-se allò on cregui més convenient. La possessió de les persones és l’expressió més terrible del desig de poder. I quan aquest embogeix, mata la fraternitat.
   Com sempre, aquesta estona: un plaer.

Jordi

 Benvolgut Jordi,

   Novament passo a contestar la teva carta. De fet no contesto, sinó que miro de reflexionar sobre el que tu em tramets, bastir una comunicació humil de paraules i suggerències que tenen tant de coses passades, de pensaments tinguts en algun moment anterior, com  de coses futures, d’aspectes que ens comprometen a tirar endavant perquè la gravetat del present així ens hi obliga. I en aquest intercanvi em proposes avui, per començar, una reflexió sobre com administrar justament el temps, el temps que ens constitueix i ens abassega, que ens permet l’acció i ens la limita, que ens fa gaudir i ens fa patir. Seguint la teva reflexió no puc deixar de recordar els versos de L’Eclesiastès: “Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.  Un temps per plantar i un temps per arrencar. Un temps per enrunar i un temps per construir. Un temps per plorar i un temps per riure. Un temps per callar i un temps per parlar. Un temps per perdre i un temps per guardar. Un temps per esquinçar i un temps per cosir…”
   Segons el raonament ple de realisme de l’Eclesiastès, tenim un temps assenyalat per a cada cosa, però no és menys cert que tenim posada al cor l’eternitat i que no abastem a comprendre, del començament a la fi, l’obra de tot el que hem de fer. Hi ha molt a fer si, com ell,” ens posem a considerar tota l’opressió que es comet sota el sol”. Tu subratlles especialment l’escomesa del temps que ens esclavitza, que amb prou feines ens permet “un espai de gaudi”, un espai d’oci que tingui sentit per ell mateix, que es desvinculi de la cadena d’exigències de les coses que hem de fer una després de l’altra.
   I passo al que em suggereix la teva constatació d’aquesta cadena opressiva del temps. Els pare i fill Robert i Edward Skidelsky, economista l’un (biògraf de Keynes) i filòsof l’altre, es plantegen en un assaig recent el que es necessita per a una “bona vida”, els límits d’allò que ens cal per a considerar raonablement satisfetes les nostres necessitats bàsiques. I parteixen precisament d’una predicció, no acomplerta, del mateix Keynes que l’any 1930, parlant de “Les possibilitats econòmiques del nostres néts”, considerava que al cap de cent anys (el 2030), pel desenvolupament tecnològic i la utilitat que aquest fet reportaria per anar restant temps a la dedicació d’hores al treball, l’home s’enfrontaria per primera vegada a la història al seu problema real i permament: com ocupar el temps d’oci que la ciència li haurà proporcionat, per viure bé, sàviament i de forma agradable. Pensava Keynes que per viure del seu treball l’home en tindria prou amb unes quinze hores setmanals, i per tant disposaria de tot el temps del món per disfrutar de l’oci.
   Aquesta predicció no només no s’ha acomplert sinó que el desenvolupament del capitalisme en totes les seves fases ens ha abocat a una acumulació frenètica de necessitats  que es van creant successivament i que ens allunyen cada vegada més de la possibilitat d’enriquir-nos amb el temps d’oci. Encara pitjor, el temps d’oci es concep com un respir, una palanca per a continuar treballant encara més. I així, inconscientment, anem treballant per una idea de progrés que, com deia Orwell, “no és res més que una lluita frenètica cap a un objectiu que esperem no aconseguir mai , i que resem perquè sigui així”. Per salvar, amb termes relatius, el fracàs de la predicció de Keynes, Robert i Edward Skidelsky proposen tornar a cultivar els béns bàsics que s’haurien de tenir en compte al confegir el PIB personal i col.lectiu de la felicitat: la salut, la seguretat (entesa com expectativa justificada que la vida anirà seguint pel seu curs habitual), el respecte, la personalitat (entesa com a capacitat per formular i executar un projecte de vida), l’amistat i l’oci (com una forma especial d’activitat per dret propi, el que fem pel mateix fet de fer-ho, no com un mitjà per una altra cosa).
No sé ben bé com, però parlar del temps, del futur i de les misèries del passat, em porta també a parlar del que dius sobre l’obrir-se a l’altre. Aprendre a dominar el temps per disfrutar dels béns bàsics és segurament una condició necessària per respectar l’altre, per prendre en consideració el seu punt de vista i limitar la desigualtat. “Per com percebem i acollim els altres, els diferents, diu T.Todorov, es pot mesurar el nostre grau de barbàrie o de civilització” Ser civilitzat és ser capaç de respectar plenament la humanitat dels altres, posar-nos al seu lloc i mirar-nos a nosaltres mateixos com des de fora, alliberar-nos de les servituds del nostre temps exclusiu. I això requereix el seu temps, el temps de la civilitat i la fraternitat.
    Sortir fora dels propis prejudicis exigeix relativitzar la competitivitat, posar fre a les urgències del temps que ens exigeix produir en un espai curt, simplificant la complexitat dels fets i de les persones, uns resultats que han de ser immediatament sbstituïts per uns de nous, potser contradictoris. L’equilibri del temps en totes les coses, que observa l’Eclesiastès, la cadència pausada que observem en la naturalesa, és com la matriu o el gresol on es forja la idiosincràsia plenament humana, la plasmació primigènia del que val i perdura pel simple fet de ser.
   Jordi,  rep una forta abraçada, i que els temps ens siguin propicis, a nosaltres i a tothom. Des de la quietud del temps que ens vetlla a tots, et dic fins a la pròxima.
 
Cinto







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?