Regal

Un regal a la sensibilitat és l’últim llibre de l’Imma Monsó, “Un home de paraula” (La Magrana, novembre 2006). Un llibre que trenca els esquemes de gènere literari i que no obstant demostra com la funció literària és capaç de recrear la vida, la pròpia i la de l’absent, donant-li la seva dimensió real més profunda. Molt més que un diari o una crònica sentimental per la mort del company durant setze anys de convivència, i molt més que una simple novel-la farcida de dades autobiogràfiques. L’autora es converteix en personatge, i recorre a la tercera persona per descarregar el narrador del pes del seu protagonisme, i converteix també en personatge el seu company, però tots dos arrelats als fets quotidians, totalment verídics, que es disposen en dues sèries, la dels capítols A (“A d’Afecte, A d’Alegria”), relacionats amb el coneixement i l’aprofundiment del trajecte vital en comú, i la dels capítols B (“ B de Bàrbar, B de Brutal, B de Buit, B de Brotar de nou”), que desgranen l’experiència de l’autora en els meandres del dolor fins a convertir la presència de l’absent en una segona pell, equilibrant memòria i oblit (“és possible viure sense memòria, però és impossible viure sense oblit”, en frase de Dubuffet), grácies al treball de les paraules:” Decidida, d’ençà que ell no hi era, sortia diàriament al negre espai amb una xarxa espessa de paraules. En teoria, què no podria enganxar amb tants milions de combinacions de lletres, pura vida en moviment ? A la pràctica, no enganxava gran cosa: un gest del seu canell entre dos adjectius, una espurna de mirada penjada d’una coma. Això és moltíssim quan falta el cos” (p.248).

Un llibre falcat sobre la vida, i sobre la mort com una explosió els fragments de la qual es tornen a recombinar en part per deixar en herència un llegat fet de lligams, quan es descobreix de sobte que “avui comença la resta de la meva vida”, amb l’avantatge que a les restes no se’ls exigeix res, quan “la vida que es mira al mirall, admirada de la seva qualitat, ja no existeix”. Una forma de copsar la prístina realitat de la vida : “Un diari, a diferència d’una novel-la que es fa per destil-lar la vida, és una crònica que mira de copiar la vida, mentre que ara en tinc prou amb l’original, prou i de sobres, no necessito còpia. Per fi, res més que el present pur. No necessitar res et torna immune” (p. 145).