Petjades

Adolla en la meva set l’aigua que fuig.
I en el fruit que lluu, més enllà de la tanca,
s’esclareix l’orbetat de la meva llengua,
de la saliva, la dent i la geniva.

S’empelta en els meus dits la pell que ara ja és lluny.
I arbora en el meu fred el foc que se’m fa escàpol.
S’endinsa en l’illa de Mai el meu deler
viatger ben arrelat a trenc de platja.

S’abrasa el meu desert en el teu sexe.
I per la fosca avidesa dels meus ulls
veig el paisatge proscrit rere els teus ulls.

Abeura en el meu Buit el Tot que es fon.
I, inabastable en l’alta solitud,
el meu suïcidi es desfà en la teva mar.

Sóc en el meu cos l’absència del que visc,
petja inacabada d’algú que ha de tornar.

Sobre un poema de Maria-Mercè Marçal (Llengua abolida, Poesia 3i4, Ed. d’abril 2000, p.372)

Acabo d’escriure aquesta adaptació del poema de Maria-Mercè Marçal i coincidint amb la invitació de Ramon Bassas veig que el que volia dir ja està dit:

“Despulles l’aigua amb les mans, i apareix la set. Despulles la set amb la boca, i apareix la interrogació. Proves de seguir, proves de descordar la realitat botó a botó, de treure-li tota la roba fins a fregar la delícia lenta de la pell definitiva. Qui ha interposat tants vels en aquesta dansa ? Facis el que facis, les mans ensopegaran amb la roba, massa roba, tanta roba que et serà impossible saber què és cada cosa més enllà de la definició cansada del diccionari”

Gemma Gorga, “Llibre dels minuts”, Columna, p. 32

Comentaris

Ramon B. ha dit…
Cinto
Veig que subratllem les mateixes planes!
Una abraçada,
RB
cinto amat ha dit…
Ramon,
També tinc la mania de subratllar, encara que de vegades hi ha pàgines que t'entren directament pels ulls, com moltes d'aquest llibre dels minuts.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?