Memòria, justícia i perdó




Seguint l’interessant debat del Congrés sobre la Llei de la memòria històrica, que ja veurem quin contingut acabarà tenint d’aquí uns mesos, no m’he pogut sostreure a la relectura d’un llibre que és una joia: “Políticas del perdón” (Frónesis, 2004), de la francesa Sandrine Lefranc, investigadora en ciències políticas del Centre National de la Recherche Scientifique i redactora de la revista Raisons Politiques. En el debat del Congrés, IU-ICV i ERC plantegen legítimament, i amb tota cruesa, la qüestió de la nulitat radical de totes les resolucions judicials dictades per l’aparell de repressió franquista. Aquesta radicalitat, en pro del principi superior de la realització de la justícia establert a l’article 1 de la Constitució, vindria a ser per a molts la impossible traducció pràctica de l’aforisme “fiat iustitia et pereat mundus” (que es faci justícia i desaparegui el món). Sigui quin sigui el nivell d’acord amb aquesta posició de fons, no es pot negar que posa de relleu els problemes que Sandrine Lefranc relaciona amb les denominades justícies de transició. De la seva reflexió destacaria els aspectes que a continuació sintetitzo.

Seguint P. Ricoeur (“Morale, éthique et politique”), recorda que cap relació política és comprensible fora del moment en què la relació amb l’altre, al desdoblar-se, deixa lloc a la mediació de la institució. No ens podem parar en el tu-jo, sinó que cal arribar al trio: tu, jo i un tercer. Mitjançant la introducció del tercer el subjecte ètic es converteix en ciutadà. Segons Pierre Legendre, és l’Estat el que acompleix el paper de “Tercer fundador” o de “Referència absoluta”, i on millor defineix aquest tercer la seva funció és en el terreny del dret i la justícia. Ara bé,aquesta funció de l’Estat com a tercer queda en entredit en els casos que el mateix Legendre defineix com de “criminalitat burocràtica”, quin exemple paradigmàtic seria el de l’Estat nazi abocat al suïcidi i que arrastrà amb la seva mort tot el sistema. Els altres casos analitzats per Sandrine Lefranc (Argentina, Urugay, Chile, Suràfrica), amb la posta en pràctica d’aquesta criminalitat dirigida des dels mateixos aparells de l’Estat, demostren “el precipici sobre el que estan suspeses les lleis i les institucions que ens fan viure”.

Nozal :Perdón



El règim que succeeix un règim criminal sense trencar amb ell és l’hereu d’un estat privat de funció ternària, llevat de si s’opta per una ruptura de tipu revolucionari que, per a Kant i també per a Legendre, és una altra forma de criminalitat burocràtica, incapaç de servir de base al dret. En la tensió que s’estableix entre la criminalitat burocràtica de l’estat precedent i la continuació de l’estat democràtic queda en evidència la dificultat de continuar representant aquella funció indispensable de tercer referent de les institucions polítiques, perquè hi ha ineludiblement un fil d’unió entre l’un i l’altre. El nou estat democràtic és incapaç de recuperar en tota la seva virtualitat la funció denigrada de referent objectiu per a tots els ciutdans, i pot córrer el perill de passar d’un Estat criminal a un Estat justicier. Després d’un canvi de règim, l’Estat no pot sortir fàcilment del carreró sense sortida de la criminalitat burocràtica. Per sortir de l’atzucac es recorre fàcilment a les polítiques d’amnistia i a la retòrica fàcil de la reconciliació predicada des de les instàncies del propi Estat. Com superar aquesta situació ?

Sandrine Lefranc es remet en aquest punt a la funció del perdó com a tercer. El perdó és fonamentalment un acte de llenguatge que reprodueix l’estructura ternària de la llengua. El perdó és un “dir” on el “ja dit” pel dret no permet el diàleg. En ser un llenguatge diferent, és un llenguatge autèntic conforme als criteris de l’acció d’Hanna Arendt i principi d’una existència autènticament humana. El perdó deixa veure el llenguatge en la seva funció essencial, en tant que categoria dels enunciats performatius, que “fan” quelcom i no es conformen en enunciar-ho. El perdó només s’adquireix en les paraules del perdó. I aixó gràcies a què la funció original de la paraula, segons Levinas, “no consisteix en designar un objecte per comunicar amb algú, sinó en assumir davant algú una responsabilitat cap algú altre”. Però el perdó no actua contra la justícia sinó amb ella:"manca quelcom més que la reconciliació entre l’ofensor i l’ofès, cal la justícia i el jutge; i la sanció. El drama del perdó no inclou dos personatges sinó tres”. Seguint novament Pierre Legendre en el tractament que fa del tema de la confessió, per fer front a lo imperdonable de la criminalitat burocràtica també és necessari, a títol de rehabilitació de la paraula, l’ús de la petició política de perdó (de manera semblant al gest de Willy Brandt quan el 1970 es va agenollar davant el monument a les víctimes de l’aixecament del gueto de Varsòvia). La tècnica de la confesssió i el perdó, quina codificació és essencialment d’ordre jurídic, és per a Legendre l’estructura del primer discurs modern sobre el subjecte i la subjectivitat (“L’impardonable”). El procés de constitució d’una subjectivitat a què dóna lloc la confessió i la recuperació judicial de la subjectivació davant un tribunal van estretament units. El perdó polític, irreductible a un ús demagògic, és susceptible de re-instituir una paraula que el propi Estat havia descartat, i a partir d’aquí de permetre que l’Estat es constitueixi de nou en tercer fundador.

Caldrà retornar a la rica dialèctica entre memòria, justícia i perdó, que ens mostra Sandrine Lefranc, no només per al tema de la memòria històrica del nostre Estat sinó també per al tema d’ETA i les seves víctimes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu