Sinera

Durant molt de temps,
dins el petit clos d’estudiant
van ressonar els teus mots
llegits pausadament,
petjades de caminant
dreçant-se sobre el mur,
sobre el silenci.
Resseguia amb la veu
la música encalmada
dels teus versos,
i no sabia encara
que aquells palaus de llum
bastits sobre paraules
eren també la meva estança,
la meva barca, la meva tarda.

Avui, al cap dels anys,
veig els murs blancs
del teu cementiri
i em pregunto com t'ho vas fer
per convertir aquests arenys
en la teva Sinera.
I busco la resposta,
que només tu coneixes,
en la llisor de la làpida
rere la qual reposes
amb els teus morts
i els teus déus esquerps,
enllà de les mirades,
dins el clar silenci.
Les mans dels teus arbres
escampen encara
els mots perdurables,
al llarg del mirador,
sobre la mar en calma.

C.A