Artefactes i prostíbuls (aprofitant que és carnestoltes)

La saga dels Maragall
té molta empenta i poc tacte,
al Pascual i al guirigall
segueix l’Ernest que aixeca acta
del que en diu un artefacte
que cau de cap per avall,
d’aquells que et maten a l’acte
i et deixen sense plomall.

L’artefacte té tres cares:
una que es mira el melic,
una que veu coses rares
i la que s’ha esporuguit.
A l’Ernest li ha vingut por,
la por dels mestres d’escola
que no ho poden fer millor
però que ningú no els consola.

I a la por del Maragall
s’afegeix la del Castells
que ens vol treure l’espantall
fent repicar els cascavells,
i perquè no es vessi el got,
que a molts ens esquitxaria,
s’arrenca tan fort com pot
amb un només faltaria.

Entre el Castells i l’Ernest
Montilla ja està que trina,
pica l’ullet i es fa el llest
i sempre alguna en barrina:
si ells tiren per bulerías
ell se’n va... de vegueries !,
si ells són d’estirp catalana
ell... d’esquerra republicana !

Mentrestant a Mataró,
país de les farineres,
de querelles i xerreres,
s’obra una gran conversió:
els contraris al Beat,
enemics del sant baró,
han vist la llum pel forat
i han entrat en contrició.

Penedits dels seus pecats,
entonant himnes planyívols,
s’omplen de cendres els caps
i clamen contra els prostíbuls.
No suporten indecències
ni que s’atorguin llicències.
La Lliga contra el prostíbul
porta escrit en cintes blanques
l’Ajuntament al patíbul
i fora culs i pitrades.

Algun estrany artefacte
els fa anar de l’inrevés,
la fòbia del Corte Inglés
els torna de sang beata.

C.A.