Goigs de la farinera


Vulgueu Santa Caterina,
patrona dels moliners,
conservar-nos la farina
i els calés del Corte Inglés.

Ja fa temps que a Mataró
patim d’una farinera
que fa molta polseguera
i ens empolsa la raó
traient-nos de polleguera.

Plataforma a tot pistó,
fent del totxo una quimera
i del tir al regidor
l’afició més falaguera.

Alguna federació
s’hi afegeix a la primera
i aprofita l’ocasió
per escampar la fal-lera.

Vulgueu Santa Caterina,
patrona dels moliners,
conservar-nos la farina
i els calés del Corte Inglés.

El ciutadà es desespera,
no entén res de la funció:
no coneix la farinera
ni en Fàbregas el Corcó.

El cap se’ns va tornant gros
mirant per sobre la tàpia,
veient la merda pel tros
i el fum espès de la ràbia.

Seguint per aquest camí
ja s’endevina el final:
el tall anglès lluny d’aquí
i més merda a Can Caralt.

Vulgueu Santa Caterina,
patrona dels moliners,
conservar-nos la farina
i els calés del Corte Inglés.

Per evitar aquest femer,
i si ningú no ho remeia,
voldré fer de traginer
i salvar la xemeneia.

Portaré amb tota la unció
les pedres enfarinades
i les posaré al piló
ben polides i enllustrades.

Tampoc no em preocuparia
si alguna en surt esberlada:
puc dur-la a Santa Maria
per protegir la teulada.

Vulgueu Santa Caterina,
patrona dels moliners,
conservar-nos la farina
i els calés del Corte Inglés.

La xemeneia aixecada,
Santa Maria arreglada,
sense fum però amb les farines,
fent honor a les fadrines
Juliana i Semproniana,
unides d’una vegada
pel Centre Comercial
amb els sants d’aquest sidral:
Sant Fàbregas i Sant Caralt.

Vulgueu Santa Caterina,
patrona dels moliners,
conservar-nos la farina
i els calés del Corte Inglés.


C.A.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació