Temps de desert i de carretera


He tingut ocasió de llegir amb poc temps de diferència “El desert dels Tàrtars” (edició castellana, Gadir 2006), de Dino Buzzati (de la que hi ha una pel-lícula), i “La Carretera” (de la que també es farà una pel-lícula) de Cormac McCarthy (Edicions 62, 2007) a la que em referia en el post anterior, dues esplèndides obres literàries amb més de seixanta anys de distància entre elles, que tenen en comú el pas del temps com a protagonista inexorable: en el desert de la Fortalesa Bastiani l’oficial Giovanni Drogo espera el que no arriba mai, l’hora de la batalla heroica contra els tàrtars (“ Era la hora de las esperanzas y él meditaba sobre las heroicas historias que probablemente no se harían realidad nunca, pero que, aun así, servían para alentar la vida”), mentre el riu del temps passa per sobre la Fortalesa, forada les muralles, arrosega pols i fragments de pedres, esmola els esglaons i les cadenes, però per a ell passa debades perquè mai no aconsegueix atrapar-lo en la seva fugida; en els escenaris de devastació per on caminen fatigosament el pare i el nen de “La carretera”, sense cap futur i vers un lloc més i més incert (en realitat un no-lloc), el temps es redueix a un pur estar i continuar per sobreviure (“ En aquesta carretera no hi queden predicadors. Tots han desaparegut, m’han deixat sol i s’han endut el món amb ells. Pregunta:¿ com es pot distingir el mai del que mai va ser ?”).

En totes dues novel-les, a més, el desenllaç del que no s’esdevé és el mateix, la mort com un fet natural , descrita en una i altra com un alliberament , amb la presència al-legòrica de la llum i de petits sorolls que subratllen l'envaïment del silenci: “ La muerte perdió su horripilante rostro y se convirtió en algo simple y conforme a la naturaleza… El cuarto se había llenado de oscuridad, sólo con gran esfuerzo se podía distinguir la blancura de la cama y todo lo demás estaba negro. Al cabo de poco saldría la luna. ¿Tendría tiempo Drogo de verla o debería irse antes? La puerta del cuarto palpitaba con un crujido ligero. Tal vez fuera un soplo de viento, un simple remolino de aire de aquellas inestables noches de primavera. Tal vez fuese, en realidad, ella quien entrara, con paso silencioso, y ahora estuviese acercándose al sillón de Drogo. Haciendo fuerza, Giovanni levantó un poco el busto, se levantó con una mano el cuello del uniforme, echó otro vistazo afuera por la ventana, un brevísimo vistazo, para su última ración de estrellas. Después, en la oscuridad, aunque nadie lo viera, sonrió “ ( aíxi acaba “El desert dels Tàrtars”). “Es va despertar en la foscor tossint suaument. Es va quedar estirat i va parar atenció. El nen estava assegut al costat del foc i el mirava. Hi havia un gotera. Una llum que s’esvaïa. Somnis vells envaïen el món dels desperts. La gotera se sentia dins la caverna. La llum era una espelma que el nen havia encès sobre un suport de coure repicat. La cera esquitxava les pedres. Rastres de criatures desconegudes solcaven el loess mortificat. En aquell corredor glaçat havien arribat al punt de no-retorn mesurat des del començament per la llum que portaven amb ells “ (així es narra la mort de l’home a les últimes pàgines de “La carretera”).

I, encara, en totes dues la placidesa de la mort és el retrobament amb el començament . Trobem a “La carretera” l’ultim diàleg de l’home amb el seu fill :

“ ¿Recordes aquell nen, pare ?
Sí que el recordo.
¿Creus que estarà bé?
I tant, crec que està bé.
Creus que es va perdre ?
No, no ho crec.
Em fa por que es perdés.
Jo crec que està perfectament.
¿ I qui el trobarà si s’ha perdut? ¿Qui trobarà el nen?
La providència trobarà el nen. Sempre ha estat així i el tornarà a trobar”.


I aquest, l’últim pensament de Giovanni Drogo a “El desert dels Tàrtars” : “ Sólo le desagradaba tener que irse de allí con aquel pobre cuerpo suyo, con los huesos salientes y la piel blanquecina y fláccida… Pero a saber si, traspasado el negro umbral, no podría también él regresar como en tiempos, no hermoso (porque nunca lo había sido), pero fresco de juventud. ¡Qué gozo !, se decía Drogo al pensarlo, como un niño, porque se sentía extrañamente libre y feliz”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9