Monzó in progress

Començant pel títol (“Mil cretins”), l´últim recull de narracions curtes de Quim Monzó utilitza sovint el recurs quasi escenogràfic, per la sensació d’acumulació material que crea, de referir-se a múltiples objectes, domèstics i no domèstics, que passen a ser els coprotagonistes de les històries definint l’habitat i la manera de ser dels protagonistes personals. Es podria parlar d’un treball d’estil a partir de l’aportació d’objectes, de coses, de material quotidià, d’un estil en construcció, d’un work in progress.

Així, a Dissabte (un dels més rodons), s’acumulen fotografies, pantalons, camises, sabates, samarretes, llençols, portes d’armari, marc de finestra, tassa de vàter, pica , rajoles, porta d’entrada i pintura, abans la protagonista no acaba posant punt i final a la seva peculiar neteja del dissabte amb les estisores burxant-se la pell del dit gros, després de treure’s i posar-se la jaqueta i el davantal cada vegada que procedeix a recollir i a portar tots aquests objectes, entaforats en bosses, a la brossa. A El picadero es multipliquen les còpies de les claus del pis que donen lloc a l’amuntegament de parelles en els mateixos espais practicant el mateix acte. A la segona part (més fluixa) es repeteix el recurs a Per molts anys, amb l’apilonament de jerseis de colors clars i colls de punxa; a La plenitud de la primavera es repeteixen els òsculs de benvinguda dels familiars (“Hooola!...”) i les abraçades i els petons de comiat; a El noi i la dona, tants cartells com enganxa el noi els desenganxa la dona; i a Xiatsu les taules es van acostant fins a lograr el domini absolut sobre l’espai reduït del bar.

També sovint la reiteració d’actes es combina amb la reiteració d’objectes. A Miro per la finestra, el mirar durant hores i hores el que passa al carrer serveix al protagonista per fugir de la mania de corregir el curs de la realitat i preveure-ho tot. A La lloança , la reiteració de trobades reals o hipotètiques és útil per satiritzar la figura de l’escriptor oportunista. A Una nit, les besades repetides, d’intensitat progressiva, no serveixen per desencantar la princesa adormida, mentre que a Una altra nit la multiplicitat de lectures no logra fer venir el son al lector. Finalment, a L’arribada de la primavera, el fill de la parella del geriàtric combina la duresa de les visites al geriàtric amb les sensacion dels objectes del pis on havien viscut junts, les fotografies altra vegada, les bosses de plàstic, la taula, les copes, les espelmes, la nevera, la caldera, les maletes…

Aquests objectes animats donen una ànima als personatges de les històries. Sense ells el protagonista de L’arribada de la primavera (la narració central) quedaria simplement com el que es presenta, com un home, fred, sense cap antecedent, sense cap futur, només amb la relació de present, angoixant, amb els pares del geriàtric, respecte dels quals Monzó es permet al final apuntar una breu escena d’identificació emotiva: “ Desitjaria més que cap altra cosa al món abraçar-lo i dir-li: ja està, ja ha passat tot, ja s’ha acabat la vida exactament com volies. De fet l’abraçarà i li dirà, però el pare no podrà compartir aquesta alegria precisament perquè és mort …”