Qui tem les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya ?
Ras i curt, els sindicats de l’ensenyament demanen la retirada de les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya, pel motiu, segons expliquen, que signifiquen poc menys que el lliurament amb cos i ànima de l’ensenyament públic a la propietat privada. I adverteixen que si no es retiren es pot produir un període de confrontació social. No matisen si aquesta confrontació seria per la successió de vagues que emprendrien (n’han anunciat una) o per les conseqüències concretes de l’aplicació de les mateixes Bases.
Un llegeix detingudament aquestes Bases i troba que no n’hi ha per tant, que en definitiva plantegen unes línies a tenir en compte per al redactat de la futura Llei partint de raons educatives (el fracàs escolar), socials (evitar riscos per a la cohesió social derivats del repte de la immigració) i econòmiques (efectes del nivell esducatiu global en la competitivitat de l’economia), incidint en la gestió dels centres educatius des del principi de l’autonomia (es preveu el projecte de centre amb una relativa autonomia pedagògica, organitzativa, de gestió i econòmica), amb tractament específic de la professió docent (la Llei ordenarà la funció pública docent de Catalunya en cossos propis “de manera que faciliti l’adaptació als requeriments educatius i a les necessitats de gestió autònoma dels centres"), la previsió d’un sistema d’avaluació del conjunt (es crearia un institut d’avaluació i ordenació curricular) i la possibilitat d’establir zones educatives enteses com a unitats de planificació.
El punt de fricció més important és sens dubte el que es presenta justament com el més atrevit i innovador : la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública per part de cooperatives sense ànim de lucre, o d’equips de professionals “que amb un projecte de centre definit vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic”. Es tractaria, doncs, de la introducció de la iniciativa privada en els centres de titularitat pública, amb determinades condicions. Per què s’ha d’anatematitzar aquesta possibilitat ? Potser seria una fórmula intel-ligent per trobar alternatives al sistema dual públic-privat.
Un ha de suposar que després del Pacte Nacional per a l’ Educació el que la Conselleria i el seu equip pretenen és endegar una nova Llei que s’hi adeqüi, amb prou flexibilitat i obertura de mires perquè tots els sectors implicats hi puguin dir la seva, sense prejudicis ni condicions prèvies que es presentin com innegociables. Però el que els sindicats fan, d’entrada, és posar veto a la totalitat de les Bases sense possibilitat de parlar-ne. No només els ensenyants tenen la facultat i el dret d’opinar en un tema tan important com l’educació. Tota la societat és corresponsable del que es decideix en aquest àmbit perquè constitueix el pilar fonamental del seu progrés.
Un llegeix detingudament aquestes Bases i troba que no n’hi ha per tant, que en definitiva plantegen unes línies a tenir en compte per al redactat de la futura Llei partint de raons educatives (el fracàs escolar), socials (evitar riscos per a la cohesió social derivats del repte de la immigració) i econòmiques (efectes del nivell esducatiu global en la competitivitat de l’economia), incidint en la gestió dels centres educatius des del principi de l’autonomia (es preveu el projecte de centre amb una relativa autonomia pedagògica, organitzativa, de gestió i econòmica), amb tractament específic de la professió docent (la Llei ordenarà la funció pública docent de Catalunya en cossos propis “de manera que faciliti l’adaptació als requeriments educatius i a les necessitats de gestió autònoma dels centres"), la previsió d’un sistema d’avaluació del conjunt (es crearia un institut d’avaluació i ordenació curricular) i la possibilitat d’establir zones educatives enteses com a unitats de planificació.
El punt de fricció més important és sens dubte el que es presenta justament com el més atrevit i innovador : la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública per part de cooperatives sense ànim de lucre, o d’equips de professionals “que amb un projecte de centre definit vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic”. Es tractaria, doncs, de la introducció de la iniciativa privada en els centres de titularitat pública, amb determinades condicions. Per què s’ha d’anatematitzar aquesta possibilitat ? Potser seria una fórmula intel-ligent per trobar alternatives al sistema dual públic-privat.
Un ha de suposar que després del Pacte Nacional per a l’ Educació el que la Conselleria i el seu equip pretenen és endegar una nova Llei que s’hi adeqüi, amb prou flexibilitat i obertura de mires perquè tots els sectors implicats hi puguin dir la seva, sense prejudicis ni condicions prèvies que es presentin com innegociables. Però el que els sindicats fan, d’entrada, és posar veto a la totalitat de les Bases sense possibilitat de parlar-ne. No només els ensenyants tenen la facultat i el dret d’opinar en un tema tan important com l’educació. Tota la societat és corresponsable del que es decideix en aquest àmbit perquè constitueix el pilar fonamental del seu progrés.
Comentaris