En què s’ha transformat la indignació de Xavier Trias?

 

  Fa tot just vuit mesos Xavier Trias es mostrava indignat per no haver aconseguit l’alcaldia de Barcelona. Magnificava la seva derrota personal fins a l’extrem de qualificar-la com un mal per a Catalunya. Que ell no fos l’alcalde empitjorava les coses a Catalunya. Quan se li preguntà si la decisió de PSC, Comuns i PP de barrar-li el pas a l’alcaldia obeïa a la voluntat d’evitar el designi de Waterloo de tenir un alcalde independentista a  Barcelona, respongué amb un circumloqui que no resultava gaire difícil d’interpretar: no es  reconeixia com l’alcalde independentista que Barcelona havia de tenir sinó que es limitava a repetir que la decisió empitjorava les coses a Catalunya. En realitat Trias era l’alternativa conservadora al govern municipal progressista, i res més que això.

   L’acceleració del temps polític té molts aspectes negatius, però en té un de positiu, contribueix a deixar en evidència les contradiccions dels seus protagonistes que en un moment opten per magnificar detalls personals que després resulten irrellevants, i fins freguen l’absurd des del punt de vista de la realitat que els fets demostren al cap de poc.

   La indignació de Trias de fa vuit mesos s´ha transformat en el que en realitat contenien de fons aquelles declaracions covades pel ressentiment personal, en la confessió desinhibida de la seva vocació conservadora. En una entrevista en el programa Café d’Idees, de La 2 i Ràdio 4, manifesta que s’imagina a Carles Puigdemont negociant amb Feijóo, i en un atac de realisme confessa que “si un dia Feijóo guanya a nivell d’Espanya per força haurà de canviar de plantejament. I nosaltres què haurem de fer? No parlar?”.

   No només això. Es mostra convençut que Junts arribarà a un acord amb el PSOE per votar la llei d’amnistia, i amb el mateix convenciment assegura que si Ernest Maragall continués a capdavant d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona no s’hauria produït el principi d’acord amb el PSC en la negociació dels pressupostos municipals, deixant clara la inveterada oposició de la tradició convergent a l’alternativa socialista que segons ell “vol dominar el país i arraconar Junts”.  Amb poques paraules Trias senyala el terreny de la crua realitat política en el que es lliurarà la batallà per la Generalitat i el retorn al pragmatisme conservador de JUNTS que farà inevitable una entesa amb el PP a nivell estatal, donant per descomptades les diferències irreversibles amb ERC, quina aportació havia tingut per segura a l’hora de guanyar l’alcaldia. Quatre evidències que han transformat la indignació del pretendent de fa vuit mesos en una confessió impregnada de realisme.

    Amb aquestes declaracions Trias comença a convergir amb les intencions de Feijóo de plantejar un indult per a Puigdemont, el qual  fa ben poc va deixar la porta oberta a parlar de tot quan toqui. Potser també per parlar de la possibilitat, comentada amb el líder popular Manfred Weber, de donar suport al PP per defenestrar Sánchez? Al final se sabrà tota la veritat, encara que sigui de la manera que proposava E. Dickinson: “Digues tota la veritat però digues-la indirectament... la veritat no ens ha d’enlluernar perquè podria acabar encegant-nos a tots”.