Escriure per desaparèixer
Micrograma de Robert Walser"Podria dir-se que a l'escriure s'absenta" (Walter Benjamin)
L’escriptor nordamericà Paul Auster, parlant de la darrera novel-la Viatges per l’Scriptorium (Edicions 62), comenta que quan va acabar l’anterior, Brooklyn Follies, tenia dubtes sobre la seva capacitat per escriure’n una altra, i que en aquests moments mostra signes d’esgotament. "Qui sap, diu, potser he arribat al final".
A mi no m’ha agradat aquesta última novel-la. Es limita a recrear de manera asèptica el seu món autoreferencial, sense passió ni emoció. El pobre Sr Blank, el protagonista, ha perdut la memòria i la voluntat d’inspirar l’autor. No entenc (o potser sí) el papanatisme d’alguns comentaristes literaris que posen sempre pels núvols tot el que escriu Paul Auster i que parlen en aquest cas d‘una "al-legoria de la creació" (literària). La novel-la no és reeixida, massa pretensiosa, acaba sent un acudit no pas millor que el que explica el protagonista: un home entra cada dia en un bar de Chicago a les cinc de la tarda i demana tres Whiskys escocesos, tots tres alhora; el cambrer, encuriosit, demana el perquè, i l’home li contesta que té dos germans, un a Nova York i l’altre a San Francisco, que tots tres estan molt units i per honrar la seva amistat cada dia a les cinc de la tarda, com si estiguessin junts, van a un bar i cadascun brinda per la salut dels altres bevent-se el tres whiskys; un dia, al cap de mesos, l´home demana només dos Whiskys, i el cambrer li pregunta si ha passat alguna cosa greu a la família: no, contesta l´home, només passa que he deixat de beure (p.143). Un acudit val una novel-la ? Segurament no. Pel meu gust Viatges per l’Scriptorium no és res de l’altre món. No és res.No és. No.
Al meu parer, farà bé Paul Auster no de deixar d’escriure sinó de buscar una nova escriptura que el tregui del cercle narcisista en el que s’ha instal-lat, com l’home de l’acudit (explicat pel seu sogre, segons diu en una entrevista) que va deixar de beure tot i que continuava bevent. És a dir, farà bé d’evitar els aparadors de l’èxit i buscar una manera d’escriure que sigui plaent per ella mateixa encara que sigui a costa d’anar desapareixent com autor conegut. Com Robert Walser, que un dia va sentir tedi de la ploma i es va dedicar a escriure amb llapis i cal-ligrafia microscòpica sobre els marges dels diaris, els rebuts, les factures, els fulls de calendari...(Microgrames), el mateix que es queixava ploma, si no m’ajudes no sé com avançar, i deia és bo que els homes no tinguin necessitat d’artistes per arribar a ser gent artísticament desimbolta i amb talent, i també generalment, abans de posar-me a escriure, m’enfundo primer una bata de proses breus. Robert Walser a qui horroritzava l’èxit, que tenia la passió per desaparèixer i només per això escrivia.
Portat per la filosofia de Robert Walser, Enric Vila-Matas va escriure una esplèndida novel-la, aquesta sí inspirada, Doctor Pasavento (Anagrama 2005). El protagonista, un escriptor que lluita per desaparèixer com a tal canviant de nom i d’identitat, peregrina al manicomi on va viure durant molts anys Walser, i, entre moltes altres, es fa aquesta reflexió : "Convertido en una pieza mínima continué caminando por las calles de Herisau, y seguí pensando en lo agradable que era ser un escritor olvidado, ser póstumo en vida, no ver ya tu nombre en parte alguna, pues toda literatura- me dije- es una cuestión de nombre y nada más. Tener un nombre, la expresión lo decía todo. ¡ Un nombre! Me dije que eso es lo único que al final queda de una persona y que uno se queda muy perplejo al ver que muchos escritores sufren y se atormentan por tan poca cosa" (p. 269).
Quants escritpors es conformarien a ser anònims, a no tenir un nom, encara que els seus escrits tinguessin un altíssim valor ? Què són sense l’aparador de l’èxit que molt sovint es fonamenta només en el seu nom ?
Comentaris