"Hüzün" a la catalana ?

Durero: "Melancolia"

El premi nòbel ORHAN PAMUK en el seu llibre "Estambul, ciutat i records" parla del concepte turc "hüzün", traduït en la versió castelllana (Mondadori 2006, pp 111-129) com amargura, tot i les seves connotacions negatives, com d’un sentiment positiu, distint de la melan-colia ("bilis negra", etimològicament), que impregna tota la ciutat i moltes manifestacions en el món de l’art i de la literatura turques. Aquest sentiment, diu, és una mena de finestra coberta de baf entre el poeta i la vida. Un sentiment acceptat i reafirmat, que pren peu en la sensació de derrota i de pèrdua de la grandesa que va encarnar l’imperi otomà, una reacció que va i ve entre l’aucompassió i la pena i que, però, es viu com un honor i no com un fracàs, tot el contrari del racionalisme i de l’individualisme. Un sentiment, ha confirmat, que pot ser font d’entusiasme, del que participa tota la col-lectivitat, presidit per la idea que no es persegueix l’èxit ni la glòria sinó que s’està preparat per a la derrota : un estat viu, una tristesa plena de vitalitat i energia que fa obrir els ulls al món. Aquest conjunt de significats potser té més a veure amb la insatisfacció permanent (com a font de recerca i no de decepció) que amb l’amargura tal com l’entenem vulgarment.

Ben segur que hi ha una part de sublimació de les limitacions socials turques en aquestes consideracions de Pamuk sobre la seva estimada Estambul. Però penso que està bé intentar definir aquesta manera de ser, aquesta idiosincràsia, donant-li una projecció que fa que es confronti positivament amb les ganes de viure col-lectivament sense perdre de vista els durs condicionants de la realitat.

Ben segur, també, que experiències històriques semblants (la pèrdua d’un passat històric brillant) conformen una idiosincràsia col-lectiva semblant. En aquest sentit els catalans ens vantem de ser gent pactista, assenyada, de tant en tant arrauxada, estalviadora... En fi, un prototipus adornat de moltes excel-lències, i d’alguns defectes complementaris, que ens fan diferents. Potser tot això són tòpics que la nostra història recent va desmuntant un a un. Ara mateix, el sentiment predominant entre els catalans és el de l’emprenyament constant. Emprenyats perquè no ens entenen, perquè estem convençuts de què mereixem molt més del que ens donen, perquè no som capaços de ser prou radicals, d’enfrontar-nos amb valentia als qui ens condicionen i ens limiten...

L’emprenyament no és un sentiment positiu. Arrela més en el paroxisme del fracàs que immobilitza que en la sensació d’insatisfacció (de "hüzün" del què parla Pamuk). L’emprenyament es fixa molt en l’origen que extrapola fins a horitzons inabastables, i valora poc el punt on s’ha arribat ; no té en compte els condicionants de la realitat per mirar de superar-los ni és capaç d’aglutinar sentiments de pertinença comuna en el que és més bàsic. L’empreyament és sobretot font de melancolia en sentit negatiu, individualista. L’emprenyament parteix del fet que el nostre passat és tan excepcional que resulta incomprensible el fracàs a què estem abocats, o millor, al que ens aboquen. L’enprenyament viu i es cova en la derrota constant, en l’autocompassió sense límits. L’emprenyament es forma de la convicció que s’expressa en aquests versos de Bauçà (citats per Enric Casasses en el seu article "Prejudicis pobletans perversos"):" Que el món no sap on va / ho demostra Catalunya / que es mor i ningú ho sap / i ho fa sense amagar-se’n". El món s’acaba si ningú fa cas del nostre emprenyament.
L’emprenyament té molt a veure amb el ressentiment. En un altre article, Rafael Argullol (" La mirada del extranjero") es mostrava sorprès per l’explicació que li va donar un amic novaiorquès, pofessor d’antropologia, després d’una llarga estada a Barcelona, de pares catalans republicans, exiliats a Mèxic el 1939, a l’hora de ponderar el "sí però no" de les seves ganes d’instal-larse definitivament a Catalunya: el pitjor vici, i més inesperat, que s’havia trobat aquí era el del ressentiment, propi d’una "comunitat que castra contínuament el reconeixement del mèrit, que està abocada al fracàs", i que es fa palès en usos lingüístics tan nostrats com "vaig tirant", "m’ha agradat bastant", "quina sort que has tingut", expressions que eviten enfrontar la realitat i el reconeixement directe i sense prejudicis dels mèrits de l’altre.
Unes bones dosis de "hüzün" en el sentit pamukià ens anirien bé per sortir dels emprenyaments i per superar els ressentiments col-lectius , sense perdre les conviccions més profundes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9