La sonata contra el sistema

A la pel-lícula “Das leben der anderen” (“La vida dels altres”) la sonata d’un home bo és la metàfora musical i literària de la caiguda d'un capità de la Stassi en la vida de la bona gent, de l’escriptor, dels seus amics, de la seva companya actriu, emocionalment desequilibrada, de les persones i els infants del carrer, tots vigilats i a mercè del sistema policíac de la DDR. Un sistema tan idealitzat pel vigilant compulsiu i metòdic que és el capità de la Stassi que arriba a subvertir-lo, a transformar-lo en un home normal que acaba repartint cartes a l’Alemanya reunificada, moralment recuperat per la certesa que la sonata s’ha fet per a ell. Un sistema tan instrumentalitzat pels superiors jeràrquics, el coronel i el camarada ministre, que segueixen la traça de la dominació sobre la vida dels altres fins més enllà de la fi dels seus dominis, fins després de la reunificació d'Alemanya. Un sistema que destrueix la vida dels més fràgils, de l’actriu impossible en un món negat per a la creació, del director teatral caigut en desgràcia. Un sistema que desconcerta l’intel-lectual que dubta entre el compromís i l’acomodació. Un sistema concentrat de matinada en l’atmosfera grisosa d’un bar d’esmaperduts on es fa l’afirmació definitiva: "Vostè no em coneix, però jo sí que la conec". Un sistema que no resisteix els sentiments, que sucumbeix als compassos, a l'al-legro i a l' adàgio de la sonata de la bona gent.