Vida i destí de Vasili Grossman (1). "L'estepa parla a l´home de la llibertat"


Vasili Grossman, el químic d’origen jueu transformat en escriptor, corresponsal durant la segona guerra mundial a Moscú, Estalingrad, Ucraïna i Polònia, va arribar a la percepció del valor de la llibertat de l’individu després d’un llarg i dolorós conflicte amb el règim estalinista, passant per l’experiència personal d’haver de convertir-se en delator de familiars pròxims (una neboda i un oncle que l’havia acollit quan era un estudiant adolescent), i d’haver hagut de signar després de la guerra, de manera vergonyant, un manifest que justificava l’extermini de dissidents relacionats amb el “complot de les bates blanques” fabricat pel mateix règim. T.Todorov (“Sobre Vida y Destino”, Galaxia Gutenberg, 2008) subratlla el trauma d’aquests fets, així com la censura implacable de les seves obres i la persecució dels jueus per l’estalinisme, com determinants de la gènesi de l’extraordinària novel-la Vida i Destí (“Vida y Destino”, Galaxia Gutenberg, 2007, de la que sembla que aviat tindrem traducció catalana de la mateixa traductora al castellà, Marta Rebón) que va acabar el 1.959 i que va ser segrestada pels comissaris de Jruschov, de manera que Grossman va morir el 1.964 sense poder veure publicada la seva obra senyera. Sortosament, una còpia es va salvar de miracle i es va publicar per primera vegada a París el 1980. Amb paraules de Shtrum, el físic nuclear de la novel.la sotmès a la mateixa pressió, Grossman expressa el trastorn que li va significar aquella amarga experiència: “No era la por la que el paralitzava, era una altra cosa: el sentiment aclaparador de la pròpia submissió... No havia signat per por sinó per aquell sentiment obscur, nauseabund, de submissió”.

En aquesta obra colossal Grossman descobreix, com en una catarsi, que el fons de dignitat que hi ha en tota persona, el seu afany irreductible de llibertat, és l’únic que pot justificar l´home si al mateix temps aprèn a ser bo: “Tots eren dèbils, tant justos com pecadors... cada dia, cada hora, any rere any, cal emprendre una lluita pel dret a ser un home, ser bo i pur. I en aquesta lluita no hi ha d’haver lloc per a l’orgull ni la supèrbia, només per a la humilitat”. En els escenaris grandiosos de la novel-la, d'Estalingrad a Polònia, d’Ucraïna a Moscú, de Kazan a Kuibishev, de l’estepa calmuca a la Lubianka, dels lager alemanys als gulags soviètics, els personatges es mouen enmig de tota mena de limitacions i privacions deixant constància d’aquest afany de llibertat i dignitat contra la voluntat deliberada d’extermini i de submissió.

En el transcurs d'una trobada entre Liss, el comandant nazi del camp d’extermini (lloctinent de Eichmann i Himmler), i el presoner soviètic Mostovskoi, apareix amb tota cruesa la interrelació dels totalitarismes nazi i estalinista. Diu Liss, l’únic que parla davant l’astorament de Mostovskoi:
“¿Creu que el món ens mira a nosaltres amb horror i a vosaltres amb amor i esperança? Cregui’m, qui ara ens mira amb horror a nosaltres, també us mirarà amb horror a vosaltres... En el món existeixen dos grans revolucionaris: Stalin i el nostre Führer. És la voluntat d’ells dos la que ha donat lloc al socialisme nacional de l’Estat. Per construir el socialisme en un sol país era necessari privar als pagesos del dret a sembrar i vendre lliurement, i Stalin no va dubtar: va liquidar milions de pagesos. El nostre Hitler va adonar-se que al moviment nacionalsocialista alemany li feia nosa un enemic, el judaisme, i va decidir liquidar milions de jueus. Però Hitler no és només un deixeble, és també un geni. Va ser en la nit dels ganivets llargs que Stalin va trobar la idea per a les grans purgues del Partit el 1.937. Ha de creure’m. Jo he parlat i vostè ha callat, però sé que sóc un mirall per a vostè”.

A la gèlida i criminal programació dels camps d’extermini nazis se sobreposava l’intent paranoic soviètic de voler liquidar l’individu en els camps de concentració, amb la intenció d'arribar a suprimir l'oposició entre lla llibertat individual i la racionalitat col.lectiva; i en la seva paranoia creien que si algun dia s’havien de superar aquests camps seria perquè, seguint els principis soviètics i seudohegelians, ja no hi hauria diferència entre el món interior dels camps i el món exterior, entre la programació estatal de la societat i la necessària submissió de les capacitats de l’individu a aquesta programació. Diu Grossman, parlant de la reunió a l’Oficina Central de Seguretat del Reich sobre obres i mesures especials d’extermini (la solució final): “L’obra estava construïda segons el principi de la turbina. Era capaç de transformar la vida i totes les formes d’energia relacionades amb ella en matèria inorgànica. La nova turbina havia de vèncer la força física, nerviosa, respiratòria, cardíaca, muscular i circulatòria. Aquell edifici reunia els principis de la turbina, de l’escorxador i de la incineració. El més difícil havia estat trobar la manera d’integrar tots aquells factors en una senzilla solució arquitectònica”. I li fa dir al xequista Katsenelenbogen, dirigint-se a un desconcertat Krímov, company d’internament a la Lubianka: “Malgrat tots els seus defectes, el sistema concentracionari presentava un avantatge decisiu. Només als camps el principi de la llibertat personal es contraposava de forma absolutament pura al principi superior de la raó. Aquest principi elevaria el camp a un nivell que li permetria autosuprimir-se, fondre’s amb la vida de la ciutat i dels pobles... El principi segons el qual sense llibertat no hi ha ciència és senzillament ridícul... L’abolició dels camps serà un triomf de l’humanisme, i al mateix temps el principi de la llibertat individual, noció caòtica, primitiva, de l’home de les cavernes, no tornarà a sorgir; al contrari, serà completament superada”. A “Vida i Destí” les víctimes es protegeixen d’aquests totalitarismes, i dels seus mètodes de supressió de l’individu i de submissió de la voluntat, teixint amb modèstia una teranyina solidària amb fràgils filades d’humanitat. La percepció d’aquesta xarxa invisible que uneix les bones persones en el patiment del mal i en l’activació de la bondat és potser el tret més característic de Grossman: " Els filats del camp, els murs de les cambres de gas, el fang d'una fossa antitanc unien ara a milions de persones d'edats, professions i llengües diferents, amb interessos materialas i espirituals dispars, creients fanàtics i fanàtics ateus, treballadors, paràsits, metges i comerciants, savis i idiotes, lladres, idealistes, contemplatius, bons, sants i cràpules. Tots estaven destinats a l'extermini". I Shtrum es concentra al moment de prendre la decisió de no sotmetre's a la voluntat del comitè científic del Partit, dominat per una sensació de lleugeresa i claredat : "Va pensar en la seva mare. Potser ella estava al seu costat quan, sense adonar-se'n, havia canviat d'idea. De fet, fins un noment abans, d'una manera absolutament sincera, havia volgut expressar un penediment histèric. No pensava en Déu, no pensava en la seva mare quan havia pres, de forma irrevocable, la seva última decisió. Però encara que no pensés en ells, estaven al seu costat".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat