La política imperfecta



Josep Maria Vallés ens proposa una lectura, des de la distància cortesa i des de la proximitat crítica, del seu pas per la política “professional” com integrant i cofundador de Ciutadans pel Canvi, primer en la gestió i desenvolupament d’aquest projecte polític, després com a parlamentari a l’oposició durant l’últim Govern Pujol, i finalment com a titular de la Conselleria de Justícia en el primer Govern tripartit, fins a finals de 2.006. Des de la distància, perquè Vallès és un ex-cèntric de la política, un acadèmic de relleu que reconeix sense embuts les limitacions de la seva experiència abans de tornar lliurement a l’activitat professional que li és pròpia; i des de la proximitat, perquè aquestes limitacions no li han significat una rèmora per dedicar-se a l’agenda política amb els cinc sentits, per bé que era conscient des del principi de la seva provisionalitat. De la combinació d’aquests dos elements resulta que el seu llibre “Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi “ (Edicions 62, llibres a l’abast) ve a ser una mena de cop de puny amb guant de seda (però cop de puny al cap i a la fi), una repassada molt crítica (i en alguns punts francament pessimista) de la manera de fer política (també de les institucions, sobretot del Parlament), amb un llenguatge que no vol deixar de ser amable però que a estones resulta molt dur, sempre farcit d’arguments de fons, allunyat del detallisme morbós de la crònica merament periodística.

Del conjunt, em quedo amb tres aspectes de la seva exposició. Primer, la crítica mordaç de les inèrcies en l’àmbit dels operadors del món de la justícia (legislació, òrgans, judicatura, secretaris, fiscals, administratius, advocats...) que es resisteixen sistemàticament a la renovació d’aquest servei públic, el més estancat si se’l compara amb altres sectors de l’Administració : “Són operadors de la mateixa organització que s’ha de reformar i són creadors i usuaris de l’eina amb la qual s’ha de fer la reforma. Aquesta condició explica la potència de le inèrcies conservadores que predominen en aquest sectors”. Segon, la crítica, no menys severa, de la ineficiència del funcionament del Parlament, tant en el plenari com en les comissions, donada la dependència crònica, i pràcticament inevitable, dels parlamentaris respecte de les directrius del propi partit : “En general, és molt difícil tenir consciència exacta del que s’està votant. Es podria afirmar que és excepció el vot en consciència, mentre que la regla general és el vot “en inconsciència”. I tercer, la denúncia de la substitució perniciosa de la política, i dels polítics, per la força perversa dels mitjans de comunicació (no té pèrdua el capítol dedicat a aquest tema), fins a convertir-la, i convertir-los, en un espectacle on el que cal, com a primera exigència, és no quedar-ne al marge, i mirar de tenir sempre el paper més rellevant: “Aquest procés de degradació progressiva de la comunicació és, per a mi, una de les causes principals de la pèrdua de credibilitat de la política democràtica i de l’alienació creixent de la ciutadania respecte de les institucions i dels seus titulars. És una responsabilitat que comparteixen polítics i comunicadors, dels qual depèn, per tant, la possibilitat d’una rectificació si de veritat volen millorar la qualitat de les nostres democràcies”. Significativament, inclou aquest capítol un apèndix sobre “Com fer-se mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política-espectacle” , que consisteix en un conjunt de vuit pautes dirigides al personal del seu departament amb aquesta finalitat, la més contradictòria possible respecte de la que tenen per norma la majoria de polítics. ¿Ingenuïtat franciscana d’un acadèmic ficat en política, o més aviat exercici ascètic necessari per sobreviure amb un mínim de dignitat dins del vertigen de la política-espectacle ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu