El manifest de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

  

  En un moment en què les expectatives que propicia la crisi econòmica, social, cultural, política i institucional, ens creen una sensació d’opressió, de manca de sortida col.lectiva, és simptomàtica la irrupció de persones com Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, de forma desinhibida, en el terreny de les propostes polítiques que volen ser globals i regeneradores. Val a dir que aquestes expectatives tenen més a veure amb la incertesa de cap a on ens conduirà el desconcert de la situació tan complexa que estem passant que amb les possibilitats que puguin derivar-se d’una activitat col.lectiva i individual positiva i coherent. Les nostres expectatives són més fruit del desconcert (econòmic, institucional, nacional) que d’una efectiva aportació de mitjans per conformar una situació nova i millor. Per això aquestes expectatives generen més pors que il.lusions. Des d’aquest punt de vista, doncs, benvingut sigui el manifest de l’Arcadi Oliveres i de la Teresa Forcades, si contribueix a unir esforços per encarar el futur amb més convicció.
   Però llegint el manifest, justament pel seu caràcter tan globalitzador, m’entra com una mena de desànim, de descoratjament, perquè hi veig més una proclama (una més, en la línia dels pronunciaments indignats, perfectament legítims) que una proposta de solidaritat amb alguna perspectiva d’obtenir fruits. És més una crida a la mobilització global (per tots els temes) que una aportació d’iniciatives sobre algun aspecte concret. En aquest sentit, res a veure amb l’orientació de les plataformes contra les execucions hipotecàries que comporten una moguda legislativa i social importants.
   Ens estem acostumant a processar l’accelaració de la vida política com si ja no tingués res a veure amb la situació real, de manera que el que es diu avui demà serà diferent, i d’aquí uns dies ja s’haurà oblidat, i el que queda de fons i ens va rosegant és la dura realitat dels atzucacs que anem trobant amb cada nova fugida endavant. Es pot pensar que ara mateix (¿) a Catalunya tenim un greu problema de sosteniment econòmic, amb el que tot això significa de retallades, atur, pèrdua d’iniciatives de tota mena, sobre una preocupació de fons sobre com orientar el nostre futur com a nació. El manifest en qüestió parteix d’aquests dos aspectes, però els enfoca d’una manera que desborda àmpliament qualsevol consideració de present per situar els problemes en l’àmbit d’una il.lusió que s’endevina més enllà de qualsevol consideració institucional i política realista.
   Ens espremem el cervell per veure com pot ser factible una consulta amb cara i ulls, i com podem fer front al dèficit sense malmetre ancara més el creixement i les bases del benestar, però heus aquí que el manifest fa un salt en el buit i ens proposa directament una fractura total amb totes les institucions per tal de crear, amb el procés d’una assemblea constituent, un Estat de nova planta, socialment, políticament, econòmicament, institucionalment. És com si algú tractés de tonto al bona fe que s’esforça per trobar algun camí de sortida dient-li que només hi ha una drecera possible, la del tirar pel dret. Cal reconèixer que és un posicionament legítim, potser l’únic possible per a molta gent. Totalment clar, però excessivament simplificador. Jo no el comparteixo.
   Alguns aspectes de la llista de punts a considerar que s’inclou al final del manifest, en conjunt, fan pensar més en la pretensió d’una nova Arcàdia que en la proposta de mitjans plausibles per canviar la situació. Per què serà que la gent d’Església, sigui quina sigui la seva orientació social, té tendència a simplificar políticament els problemes? Hi ha un alè mític (i místic) desaprofitat que es respira entre línies al llarg del manifest. El també benedictí, i antropòleg, Lluís Duch ens ha introduït intel-lectualment en la funció positiva dels mites per reconcilar-nos amb allò que és real, sense deixar d’advertir que la degradació dels mites, com avisaba Roland Barthes, ens desallotja de la realitat quan fa una depreciació amb el seu llenguatge de la qualitat històrica de les coses, del seu record i del caràcter complex del seu procés de formació.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9