Cusachs sobre Espriu: esculpir el poema

Cusachs, fragment de "Des del mateix teatre"

 
   En el simpàtic acte celebrat a Can Palauet de Mataró el passat divendres, en el context del centenari de Salvador Espriu, amb el tema “l’Espriu que vam conèixer”, el fotògraf Ramon Manent, el director de teatre Carles Maicas i l’escultor Manuel Cusachs van tanir l’ocasió d’apropar-nos a aspectes personals del poeta. Ramon Manent subratllà l’expressivitat que Espriu podia assolir en un reportatge fotogràfic, Maicas va reviure l’experiència dels muntatges de Ronda de Mort a Sinera amb Ricard Salvat, profund coneixedor d’Espriu, i Cusachs ens va obsequiar amb algunes confidències mai sabudes que ens fan més proper el poeta i més significativa la sèrie d’escultures sobre “El caminant i el mur”.
   Cusachs, tot i senyalar que Salvador Espriu, com altres personatges rellevants de la cultura catalana que va tractar, sempre tenia a punt una cuirassa que el feia pràcticament impenetrable, va lllegir-nos les paraules que recordava d’Espriu sobre la Venus de Willendorf, després d’uns comentaris mutus sobre el summum de la bellesa reflectida en les formes de la dona embarassada. Cusachs va desplegar lentament el paper escrit a rel d’aquella conversa, on guardava quasi literalment el comentari del poeta, i ens va fer avinent el sentiment d’aquest per la humilitat del creador i la seva servitud a l’obra. Com no havien de ressonar en aquest comentari la humilitat i la servitud de Salvador Espriu a la seva condició de caminant , "emnig dels oblidats caiguts amb por"? En la confidència del comentari del poeta sobre l’escultura de Cusachs de la nova imatge del Santuari de Meritxell, descrivint-la com una “camperola de nobles trets, madona d’alta muntanya”, com no havia de ressonar-nos aquell “plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria”, d’Aquest Nadal prop del mar”? I en la confidència sobre el significat del record de sàndal vellutat al poema “Cançó de la mort a l’alba”, que Espriu li revelà a Cusachs com el record infantil de la caixa de fusta de sàndal de la seva mare, com no sentir-hi el ressò d’aquelles mans que duien “les roses recordades, les roses de Sant Jordi”?
   Oralment Cusachs ens va fer el retrat del poeta al seu despatx del Passeig de Gràcia, movent-se pel passadís amb la sensació de no saber-se mantenir dempeus, amb els braços caiguts i el cabell curt i eriçat. Retrat en la distància del temps del Salvador Espriu que no volia ser retratat perquè no es considerava una patum i no s’agradava físicament, enriquit amb detalls de seu peculiar i finíssim sentit de l’humor, com quan explicava a Cusachs la seva propera entrevista amb l’abat de Montserrat en un lloc neutral, intrigat per l’amplada de mànigues del vestuari de l’abat. Rere la gravetat del personatge Cusachs hi veia també senyals d’alguna frustració, com la de no haver pogut dedicar-se plenament a l’egiptologia.
   En la introducció del llibre de les escultures de Manuel Cusachs sobre els poemes de Salvador Espriu a “El caminant i el mur”, el poeta Ramon Pinyol i Balasch ens dóna una completa informació sobre l’ingent procés de creació de les escultures inspirades en les tres seccions del llibre (“Les ombres, el riu, el somni perdut”, “Cançons de la roda del temps” i “El Minotaure i Teseu”) i proporciona moltes claus per interpretar-les tenint en compte els símbols de la mateixa poètica d’Espriu. Ens fa palesa la presència del mur en diferents formes, amb el seu doble significat de protecció i limitació, del bordó del caminant, del barret solar, de l’aigua, de l’arbre, el mar i l’atmosfera de mediterraneïtat de tota l’obra, el gest precís de les figures i el detalls imprescindibles de moltes referències als versos dels poemes, tot en un conjunt profundament clàssic, figuratiu, i alhora tremendament expressiu. El mateix Cusachs ens revelà l’origen d’aquesta pulsió creadora, quan llegia “El caminant i el mur” a la vora del mar, a Cala Jòncols, sota el Cap de Norfeu, i se li amuntegaven les imatges visuals, després escultures, que li suggerien els poemes. Seria, com senyala R. Pinyol, un procés per esculpir els poemes amb una total llibertat de creació.
   Jo, que no entenc d’escultures més del que subjectivament em desvetllen, trobo que les escultures de “El caminant i el mur” són, per un costat, el testimoni de la íntima realitat del poema tal com l’escultor l’ha percebuda, i per això tenen el caràcter i l’aparença d’unes figures en disposició de contemplar el que el poema suggereix, i, per un altre, volen esbrinar el procés de la idea poètica donant-li les formes que la seva lectura inspira. Són testimoni d’una realitat acabada i creació en procés de creixement, designació i compartició, alegria i sofrença, goig i dolor, cant i lament, temps i buit. En “Des del mateix teatre” la tanka d’Espriu diu:
Sé com encara
en el record, intacte,
es el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?

I l’escultura de Cusachs esculpint aquest poema retroba per a nosaltres aquelles mans, que ara són cendra o llum, per compartir-les amb el record intacte del somriure.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat