L'atzucac jurídic de les pretensions polítiques contra la immersió lingüística

  
La recent Interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana és un peça que encaixa malament, i per força, amb l’orientació perversa que va adquirir aquest tema amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, d’ara farà tres anys. Com que aquella Sentència tenia, entre d’altres finalitats reduccionistes, el propòsit polític d’instrumentalitzar l’ús de la llengua a l’ensenyament, totes les Interlocutòries del Tribunal Superior pateixen del mateix mal. En tant que deutores d’un plantejament incorrecte, per polititzador, de la llengua, que s’origina amb aquella Sentència contra l’Estatut, s’enfronten a un problema irresoluble jurídicament: el de donar cabuda forçosa, per decret judicial, al castellà com a llengua vehicular en el sistema d’immersió lingüística.

   En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència contra l’Estatut no podia sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es disposa en el respectiu Estatut“ i “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però a aquesta doctrina, utilitzant una vegada més el mètode de la complementació reduccionsita, se li va afegir una conseqüència que anava molt més enllà del que objectivament reclamava la declaració de constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret de l’Estatut a establir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament: la doctrina anterior s’hauria de conjugar amb el fet que el castellà passés a ser també llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina anterior del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit d’aquesta Sentència contrària a l’Estatut, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, aportava contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur, com així ha succeït.
   En la pràctica docent quotidiana, com poden les dues llengües ser considerades vehiculars per decret judicial en el sistema d’immersió lingüística a Catalunya? Amb aquesta simultaneïtat teòrica, imposada judicialment, impossible de portar a la pràctica, s’obriria la via perquè la lliure opció dels interessats en una de les llengües condicionés la prestació dels poders públics en aquesta matèria, extrem que justament volia evitar la doctrina anterior de mateix TC. La imposició judicial del castellà com a llengua vehicular a l’escola entenc que és una qüestió irresoluble jurídicament, perquè no es pot posar a les aules un inspector judicial que vigili el compliment d’un interès absurd, com ara que un sol alumne pogués condicionar l’orientació pedagògica del centre escolar.
   D’aquest caràcter irresoluble jurídicament en dóna mostres la mateixa interlocutòria quan reconeix que és legítim constitucionalment que el català sigui el centre de gravetat en atenció a l’objectiu de la normalització lingüística a Catalunya, però a continuació (i sense parar esment a l’atzucac en què es situa) afegeix que una cosa és que sigui el centre de gravetat i una altra que ocupi tot l’espai. Quin espai? No hi pot haver altre espai que el de l’interès i benefici objectiu dels escloras, i aquest passa per tot el seguit de circumstàncies amb què es desenvolupa la seva vida als centres escolars, a les aules i fora de les aules, amb els professors i al pati amb els companys, amb el que pregunten (en castella o català) i el que se’ls respon (en català o castellà), dins el marc de la immersió en català com a centre de gravetat.
   Com que la Interlocutòria judicial, en definitiva i com no podria ser d’altra manera, s’acull a la necessitat que sigui la mateixa Generalitat la que determini la proporció en l´ús de les dues llengües com a vehiculars, i com que pedagògicament no és possible un control judicial de les aules, ni és possible jurídicament, els tribunals i el Ministerio hauran d’entendre que l´ús del castellà com a llengua, també vehicular, de l’ensenyament a Catalunya s’acompleix degudament amb el sistema d’immersió lingüísica en català, com bé demostra el resultat positiu que aquest sistema ha produït en ordre a garantir un bon coneixement de les dues llengües. Altra cosa seria marejar la perdiu i crear problemes allà on no n’hi ha, i aprofitar les cortines de fum que aquest plantejament artificial va generant.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?