Oportunitats i rectificació

Fa uns dies l'Antoni Basses entrevistava el noi cap de llista de Ciutadans a Catalunya Ràdio, i entre pregunta i pregunta vaig escoltar com l’entrevistador feia a l’entrevistat aquest raonament: “No podreu discutir que gràcies a la igualtat d’oportunitats que hi ha a Catalunya Montilla pot ser President de la Generalitat… A Estats Units, per exemple, cap negre no ha arribat a ser President…”. No em va relliscar l’argument. Ràpidament se’m van posar en funcionament tots els mecanismes de resposta subjectiva que, de forma potser massa susceptible, tinc sempre a punt. I se m’amuntegaren les objeccions: com és que un comunicador com l'Antoni Basses ha arribat a assumir acríticament la tesi d’en Mas durant la passada campanya electoral, segons la qual gràcies a la feina d’integració de CiU durant tants anys els immigrants d’altres punts d’Espanya poden gaudir dels mateixos drets que els catalans i ser candidats a presidir la Generalitat ? Què ha passat perquè s’interioritzi amb tanta facilitat aquest argument que, de fet, suposa partir d’una diferenciació estúpida entre catalans d’arrel i persones d’un altre lloc a qui generosament se suposa que deixem exercitar el graciosos drets de la ciutadania catalana ? No serà que ens ha anat molt bé que aquestes persones s’esforcessin durant generacions per fer-se un lloc econòmicament a Catalunya, però que a l’hora de mesurar-ne les conseqüències socials i polítiques hem descobert la necessitat de preguntar-nos sobre els límits que d’una manera natural haurien de suposar els orígens geogràfics i culturals de cadascú ? Qui ha treballat aquest pensament pervers que predomina en molts dels nostres ambients com un fet d’allò més natural ? Que sàpiga, a Catalunya no hi ha hagut segregació racial durant els anys de govern de CiU, com n’hi ha hagut a EEUU des de molt abans respecte dels negres. Per què, doncs, plantejar l’accés a la Presidència de Montilla com si fos comparable a la superació de la marginació dels negres en aquell país ? Hem covat, sense adonar-nos-en, una mena de principis de discriminació ideològica que salten com un ressort de manera automàtica en determinades situacions de confrontació política, posant a la taula la pressuposada, i per a molts necessària, però gens innocent, distinció entre “ells” i “nosaltres”, “els d’aquí”i “els vinguts de fora” ? Tenim mala peça al teler en un moment en què la força de la pressió migratòria a Catalunya, amb altres immigrants, fa saltar pels aires aquests esquemes mentals. El dret a la igualtat d’oportunitats no el regala ningú, i encara menys que ningú cap grup social a un altre gup social convivint en un mateix territori i amb unes mateixes institucions. Respecte d’aquest dret, només existeix l’obligació dels governs de crear les condicions perquè sigui efectiu per a tothom. És el punt de partida igual per a tots.

Tot això porta a la necessitat de replantejar punts bàsics de la política catalana, com ha senyalat el mateix Carod referint-se als conceptes de nació i d’estat vistos des de la Catalunya del S. XXI, que no poden ser els mateixos que els del S. XIX, i com han posat de relleu A. Puigverd, Lluis Bassets, Albert Branchadell, Enric Juliana, Josep Maria Fradera i Ferran Sàez en l’obra conjunta “La rectificació” (Edicions Destino, setembre 2006), una obra interessant des de molts punts de vista per incentivar els rovellats conductes del catalanisme. La Catalunya noucentista, diu Puigverd, que va reaccionar amb indiferència davant el dolor existencialista d’Espanya, “té la sang molt dèbil, arriba molt anèmica al 2006; els anys de governació de Jordi Pujol (en els qual caldria tenir molt present els primers dissenys culturals del conseller Cahner, un neonoucentista) no han salvat el somni noucentista, només l’han prorrogat”. En una anàlisi complementària d’aquesta visió històrica, Lluis Bassets, parlant de Catalunya com d’una realitat fractal, fa aquesta diagnosi :” Hi ha una Catalunya catalana, exclusivament catalana, però no és la Catalunya sencera. Sencera, és també en alguns aspectes ben espanyola: ho és en la seva composició i ho és en la seva representació. Cap altra part d’Espanya no representa millor el que és Espanya avui des del punt de vista dels orígens de la població i de la multiplicitat de sentiments de pertinença”. I en la consideració dels anys de pujolisme, que han estovat de forma considerable totes les institucions del país sobre un determinat eix nacional-conservador, inclosos els mitjans de comunicació, sobretot els públics, el mataroní Josep Mª Fradera no s’està de distribuir responsabilitats a dreta i esquerra en el que considera l’esgotament de la Catalunya dual: “Algun dia caldrà produir una bona descripció de les dues dècades culturalment i políticament perdudes de 1980 i 1990. Des d’un cantó de la plaça de Sant Juame es va apostar per la modernitat sense matisos, des del cantó de muntanya, pel tradicionalisme més eixorc. Uns van practicar el barcelonisme estèril, els altres, el pairalisme més tronat. Uns van exaltar les noves tecnologies i la cultura d’aparador (en general d’importació), els altres, le retour a la terre però amb l’eficaç cobertura d’uns sempre servicials mitjans de comunicació en mans del Govern autonòmic (entre parèntesi, resulta sorprenent que els professionals de TV3 rondinin per la distribució dels espais electorals, després de dues dècades ensenyant-nos la máxima autoritat autonómica dia sí dia també, amb programes d’opinió que es caracteritzen tant tant per la qualitat d’elaboració com per l’esbiaixament nacionalista sistemàtic)... Curiosament, ningú va assajar la síntesi de contraris o, com a mínim, va fer l’esforç de pensar la societat catalana com un tot, el pas imprescindible per aprendre a viure amb les contradiccions del present”.

Si hom s’esforcés en fer aquesta síntesi de contraris (la podrà fer el nou Govern d’Entesa ?), i si es guanyés en distància crítica respecte dels condicionants de la visió de Catalunya afaiçonada pel pujolisme durant tants anys, que s’ha anat infiltrant en els mitjans de comunicació de forma quasi imperceptible, però constant, eficaç i segura, probablement es deixarien de produir asseveracions en aparença tan neutrals, però en el fons tan reveladores de l’estat del catalanisme ara mateix, tal i com denuncien els autors de “La rectificació” en un intent de buscar una relació dialèctica més sincera amb la realitat, com la de l’Antoni Basses, donant per suposat que hi ha una Catalunya que reparteix butlles de catalanitat i concedeix oportunitats polítiques i una altra que se les ha de guanyar.