Records a la banyera

Bonnard: "Nu al bany amb gos"

Diuen que una imatge val més que mil paraules, però moltes vegades et trobes que unes quantes paraules sobre una imatge t’ajuden no només a comprendre la seva raó de ser sinó també a connectar-t´hi a partir de la pròpia experiència, i llavors l’obra contemplada apareix amb tot la seva esplendor. Així ho devia pensar John Banville quan posa en relació els records del protagonista de la seva novel-la “El mar” (edicions Bromera), Max, entorn de la seva dona malalta, Anna, amb la pintura de Bonnard “Nu al bany amb gos” en la que reprodueix, com tantes altres vegades ho havia fet, l’escena domèstica de la seva dona Marthe banyant-se:

“ En “Nu al bany amb gos”, començat el 1941, un any abans de la mort de Marthe, i no completat fins al 1946, ella jeu allà, rosada i malva i daurada, una deessa del món flotant, atenuada, sense edat, tan morta com viva, i al costat d’ella, sobre les rajoles, el seu gosset marró, l’esperit en forma animal, un dachshund, em sembla, caragolat i alerta a l’estora o el que pot ser un quadrat de llum de sol desplomada des d’una finestra invisible. L’estreta cambra que és el seu refugi vibra entorn d’ella, bategant de colors. Els peus de la dona, l’esquerra tens a la punta de la cama impossiblement llarga, sembla que hagin deformat la banyera i que li provoquin un bony a l’extrem allunyat, i sota la banyera, en aquella banda, en el mateix camp de força, el terra també està desalineat, i sembla a punt d’escolar-se per un angle, no pas com el terra, sinó una bassa en moviment d’aigua vetejada. Aquí tot es belluga, es belluga en quietud, en silenci aquós. Un sent un degoteig, un oneig, un sospir aletejat. Una clapa de vermell rovellat a l’aigua, al costat de l’espatlla dreta de la banyista, podria ser rovell, o sang vella fins i tot. La mà dreta descansa sobre la cuixa, immobilitzada en l’acte de supinació, i penso en les mans d’Anna sobre la taula d’aquell primer dia quan vàrem tornar de veure el senyor Todd, les mans desvalgudes amb els palmells girats enlaire com si supliqués alguna cosa d’algú davant d’ella, algú que no hi era. També ella, la meva Anna, quan va posar-se malalta, va agafar el costum de fer llargs banys a la tarda
”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat