No hi ha mirada innocent

Execució d'un palestí a Yenin. Reuter , El Pais 14/08/06

La mirada fixa una relació de compromís amb la realitat, per més que aquesta ens sembli caòtica, i acaba fent-nos coprotagonistes, i per tant corresponsables, del que passa i del que veiem. En aquesta relació la reproducció fotogràfica de la guerra és incapaç de mostrar la profunditat del mal. Aquesta podria ser la síntesi de la novel-la d’Arturo Pérez-Reverte,“El pintor de batallas”, la inquietant reflexió d’un fotògraf de guerra sobre la seva obra. "La fotografia menteix", recorda un dels protagonistes," momés l’artista és veraç"; i en un altre punt esplaia la seva reflexió : “En un mundo donde el horror se vende como arte, donde el arte nace ya con la pretensión de ser fotografiado, donde convivir con las imágenes del sufrimiento no tiene relación con la conciencia ni la compasión, las fotos de la guerra no sirven para nada. El mundo hace el resto: se las apropia apenas suena el obturador de la cámara... Para lo que tú querrías hacer, puede que sólo la pintura tuviera alguna oportunidad; pero lejos del público y sus interpretaciones. Ella posee su propio foco, encuadre y perspectiva, imposible a través de la lente de la cámara. ¿Goya? Puede ser... Una cosa es reproducir el aspecto de la vida, imitándola o interpretándola: placer, belleza, horror, o cosas así. Es sólo cuestión de buen ojo, de técnica y de talento. Otra cosa sería guiarse con la fatalidad de la retina. Pintar el horror con líneas frías, un paisaje homicida donde engendrar verdugos no fuese ninguna virtud. Pero a ver quién es el guapo que ve eso, y lo pinta”.

S’estigui o no d‘acord amb alguns aspectes de la filosofia de fons de la novel-la (jo no hi estaria pel que fa a la consideració de la violència quasi com una fatalitat natural, traducció d’una espècie d’amoralitat geològica universal que s’expressa en el caos però que té les seves normes o la seva lògica oculta, i que portaria en conseqüència a no poder valorar èticament els comportaments i les decisions), trobo que és un revulsiu per aturar-nos en qualsevol de les imatges de la Tv o de la premsa que inunden diàriament la nostra retina (del Líban, d’Iraq, d’Àfrica, de Palestina, dels cayucos plens d’immigrants,...) i arribar a la conclusió que el que veiem no és capaç de reproduir la veritat del que passa si no ens compromet la consciència i la capacitat de compassió.