Veus del carrer

Casa i carrer s’han dit els seus secrets.
Diu la casa:
"T’envejo les remors i els clars espais,
els teus sentits oberts a tanta gent
el doll humà que jo no tindré mai".

Fa el carrer:
"Afanya’t a baixar i a compartir
tot el que amagues dins la cambra closa,
amiga et sentiràs dels meus amics
si goses ablanir la teva porta".

Rumiant la casa el que el carrer li ha dit,
obre la porta i es veu insegura
al fons del mirall del breu passadís,
estret i únic món de tot el que ignora.

Franqueja el llindar, se’n va cap enfora
i aixecant la vista observa amb sorpresa
com de si mateixa una imatge nova
reflecteix el sol, més dolça i més noble,

que el mirall de dins tenia amagada:
es veu abraçada al cos d'altres cases,
esguards de colors en cada façana
somriuen cofois a tots els qui passen.

Content el carrer de sentir-la a prop,
li mostra ufanós les seves riqueses:
"Et dono-li diu-l’espai que enyoraves,
el batec amic de mil veus veïnes,
la clau del desig d’allò que ignoraves
quan portes endins tan sola et senties".

Perduda la por, contesta la casa:
"Així et vull, amic, proper i diferent,
lluminós i obscur, company incansable
que sense temor aplegues la gent
i fas el cor fort a plors i rialles".

L’oreig del carrer s’endu les paraules,
escales amunt s’enfila al mirall
i al besllum del sol hi besa la imatge:
la casa que riu des de fora estant.