A Montilla se li ha girat molta feina



Al tenor del que anem sentint i llegint sobre la candidatura de Montilla a la Presidència de la Generalitat, començant per l’anàlisi del secretari del Govern, Ernest Maragall, i continuant amb les opinions de politòlegs i comentaristes, dedueixo que el que se li exigeix perquè tingui èxit aquesta candidatura i, eventualment, la seva obra de govern, no és pas poca cosa:

- Aconseguir de l’espai socialista un nivell de compromís amb el desenvolupamet del nou Estatut que no generi els recels que va desvetllar durant la fase de la seva elaboració, i que al mateix temps signifiqui un avanç inequívoc en la línia federal de l’Estat, molt més que un "ajust fi" de l’Espanya plural de Zapatero.

- En matèria de coalició de govern, si es donés el cas, superar el pacte del Tinell, de manera que s’arribi a una síntesi de posicions que signifiqui molt més que la simple suma de programes de partits. I que com a President hi comprometi del tot la seva acció amb autoritat a l’hora de prendre’n l’orientació i la presa de decisions, de forma que des de cap partit de la coalició s’arribi a posar en qüestió el canvi de govern si el jutja necesssari.

- Procurar que les seves dèries i la manera personal d’entendre l’obra de govern no el desvinculin o li restin part del recolzament del propi partit, perquè "en -política cap clima és pitjor que el de la freda soletat explicitada pels propis" (Ernest Maragall dixit).

- Demostrar que les polítiques socialistes no estan renyides amb una política de representació global del país on l’accent catalanista és i ha de continuar sent prioritari.

- Despertar en les àmplies capes de la població que no voten a les eleccions autonòmiques, i que sí que ho fan a les legislatives, el sentiment, fins ara migrat, d’identificació amb les institucions de la Generalitat.

- Evitar que aquesta motivació dels abstencionistes comporti l’allunyament, o el canvi de vot, de l’electorat socialista tradicional de rel catalanista.

- Trobar una "recepta" que resulti atractiva per als electors, el que segons alguns no ha de ser senzill per a qui "s’ha foguejat en el municipalisme carregat de recels sobre el debat identitari".

- Aprendre a assumir que la naturalesa reivindicativa de les institucions catalanes és "una conseqüència inevitable" de les desiguals relacions de poder amb el govern central.

Molt alt li posen el llistó a Montilla, sobretot si se’l compara amb les expectatives dels altres competidors després del naufragi del tripartit (perquè s’ha de parlar de naufragi quan el vaixell no arriba a port, s’han de celebrar eleccions anticipades i una tercera part de la tripulació ha hagut de ser expulsada): CiU, des de la seva posició de nacionalisme dit transversal (una transversalitat reduïda), s’ofereix tant per salvar la cartera com per recollir una part del passatge entre els taulons del naufragi; ERC, després de provocar les vies d’aigua, espera tornar a tenir la clau de la cabina de comandament, amb escons suficients per prendre el rumb que més li convingui.

Tan amunt li posen el llistó a Montilla, que fins i tot sembla una mica injusta tanta exigència, més si, com és el cas, el capità sortint no ha sabut fer front a molts dels reptes que ara es plantegen al capità entrant. Els qui van cridar a compartir l’entusiasme del catalanisme d’esquerres en la nau noliejada per en Maragall, no haurien d’amenaçar ara en abandonar-la, quan el relleu s’ha fet inevitable. Perquè a la riba hi ha molts espectadors que es miren l’escena amb escepticisme i no saben si creure que la travessa va de veritat o si es tracta només d’un espectacle d’aigua i focs d’artifici entre professionals de la política. I tots, no només en Montilla, haurien de procurar que aquest escepticisme es transformés, si no en entusiasme desbordant, sí almenys en un punt d’il-lusió.

Segurament que Montilla no ha trobat la recepta màgica que se li reclama, quan en les festes del seu poble, Iznájar, diu que és "andalús d’origen i català per elecció", però si arribés a ser President de la Generalitat malgrat l’alt nivell d’exigència que tots li plantegen, hauria demostrat que hi ha una fòrmula que fa compatible el sentiment socialista amb les ambicions dels catalans, sigui quin sigui el seu oigen. Aquest objectiu és, segurament, més ambiciós que la visió, a estones difuminada, de l’etapa d’en Maragall, etapa que ha estat necessària, amb molts costos, i en molts punts insuficient, com ell mateix ha reconegut. Potser per això aquest objectiu d’en Montilla té tants detractors i sembradors interessats de dubtes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9