Debat polític: entre l'ofici i la seducció




Les dues vessants de l’acció política, la de gestió, emparentada amb l’ofici com un fi en ell mateix, en el que hom troba l’autoestima simplement per l’obra ben feta, sense més pretensions, i la dirigida a convèncer, a seduir, la que en diem capacitat de lideratge i de seducció de l’electorat, que busca establir una relació de comparació entre la pròpia proposta i les altres per presentar-se com la millor, es corresponen de fet amb l’experiència de tot individu a l’hora de jutjar les seves capacitats, com va senyalar Rousseaux en el “Discurs sobre l’origen de la desigualtat”: hi ha una estima de si mateix (“amour de soi”) fonamentat en la feina ben feta, que ajuda a mantenir una relació satisfactòria i estable només amb l’objecte de la dedicació personal, vàlid en si mateix, que pot aïllar-nos socialment, i un amor propi (“amour-prope”) dirigit a la persuasió dels altres, a projectar socialment les pròpies virtuts, a buscar-ne el reconeixemet públic, que ens pot convertir en subjectes envejables i envejats, però també banals.

En el debat d’ahir a TV3, amb participació dels caps de llista dels cinc partits polítics catalans, es va poder veure aquest contrast entre l’afany de lideratge, personificat sobretot per en Mas, i el to més modest, centrat en l’ofici personal, d’autoconvicció, representat particularment per en Montilla, el substitut del líder Maragall. Carod va voler trobar un terme mig, insistint en la necessitat de pacte per als assumptes importants, escaldat per l’elevada autoestima de les seves bases més radicals i la poca capacitat de seducció demostrada en el tema del referèndum. Saura va ser el que va demostrar més apreci institucional, el més instal-lat en la feina ben feta, i Piqué s’enfrontava alhora a la falta d’amour de soi, a la poca convicció en els propis plantejaments, i a l’escassa o nul-la capacitat de seducció fora dels límits traçats pels mètodes, més que seductors bel-ligerants, dels líders estatals del PP, però això no el va privar de ser contundent, i fins a cert punt “seductor”, al denunciar l’arrogància d’en Mas. Al moment final del debat es comprovà que la seguretat en un mateix, la legítima estima de l’ofici per la feina ben feta, pot ser la millor arma per imposar-se mediàticament, i per tant seductorament, al lideratge fet de proclames buides. Va ser quan en Montilla es va dirigir a en Mas amb aquestes paraules, que van tancar el debat: “Jo dic el que penso, i faig el que dic, mentre que de vostè no sabem el que pensa, tan aviat diu una cosa com una altra, i tampoc fa el que diu”. Dura rèplica a qui s’esforçà durant tot el debat per seduir els televidents en tant que únic legitimat per presidir la Generalitat, projectant-se com a hipotètic guanyador de les eleccions. L’excessiu afany de seducció va trair en Mas.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?