El laberint del faune






Els crítics han parlat bé i a bastament de la pel-lícuda del mexicà Guillermo del Toro, “El Laberinto del fauno”, però no puc resistir-me a tornar sobre dos aspectes que em va suggerir aquesta extraordinària creació : la necessitat de recórrer al llenguatge simbòlic per definir el mal, i l’expressió de la seva superació, per la mateixa via simbólica, mitjançant la regeneració del bé.

La part de ficció imaginativa (“és una faula sobre la desobediència de la imaginacio”, ha dit el mateix del Toro) queda perfectament encaixada en el relat hiperrealista que es concreta en un moment històric, el de la persecució dels maquis en la immediata postguerra civil espanyola, en un ambient natural presentat com l’escenari de la confrontació entre el bé (la nena de 13 anys Ofèlia, la seva mare embarassada, la serventa i el metge) i el mal (el capità Vidal). Aquesta situació històrica podia haver estat qualsevol altra amb connotacions semblants, perquè del que es tracta, com també ha senyalat del Toro, és de la representació del mal. El mal en acció, el mal que triomfa, reiteratiu, segur d’ell mateix i dels seus mitjans, que es mira cada matí al mirall amb autocomplaença. El mal, a més, tràgicament imbricat amb el bé, l’embaràs de la mare d’Ofèlia que uneix els destins del padrastre, de la mare i de la mateixa Ofèlia. Tot això em recorda el que ens ha deixat explicat Paul Ricoeur sobre la simbòlica del mal que es resisteix a ser reduïda al coneixement racional, demostrant d’una manera exemplar que hi ha més contingut en els mites i en el llenguatge privilegiat dels símbols del mal que en tota la filosofia.

Però paral-lelament al treball del mal, com una realitat ja donada, arrelada quasi com un fòssil a la personalitat del capità Vidal, apareix la força del bé expressada en el llenguatge màgic i mitològic sobre la possibilitat de recuperar la immortalitat mitjançant la superació de diferents proves, finalment assolida amb l’acte definitiu d’Ofèlia de lliurar la pròpia vida per salvar la del nadó. Encara Ricoeur: l’escatologia de la consciència, el guany definitiu de la promesa de salvació, és una transformació creadora de l’arqueologia del mal. “El mal pot destruir el món, però profund i radical només ho pot ser el bé”, va dir Hannah Arendt. La pel-lícula acaba corroborant aquesta convicció, negant-li al mal la memòria del fill (“ni tan sols sabrà el teu nom”, li diu la serventa al capità abans que el matin)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu