Rastres

A la pel-lícula dels germans Coen “No és país per a gent gran”, que segueix amb força fidelitat el llibre de Cormac McCarthy “No country for old men”, la devastació rastreja el diner, i la crueltat d’aquest rastrejar fa que els dèbils s’hagin de jugar la vida a cara o creu, sense més ni més, amb la moneda a l'aire, sense altre motiu que el caprici d’un psicòpata. Metàfora inquietant sobre la irrupció i la progressió insuperable del mal a la societat, contra el qual les formes tradicionals, el sentit comú, la professionalitat, la bondat, es mostren totalment impotents, la pel-lícula es pot seguir tota ella en clau de rastres o senyals: el rastre dels diners, el rastre sobre el parquet que deixa l’agent en el seu agònic panteix mentre és estrangulat, el rastre del fugitiu sota l’arbre, el rastre de la maleta en el tub de ventilació, el rastre dels vidres, el rastre de la sang viscosa una i altra vegada...

Enfront de tanta devastació i tanta impotència, el final de la pel-lícula obre una escletxa a una realitat diferent, la que suggereix el sherif ja retirat explicant el seu darrer somni. Els Coen assumeixen així els elements que McCarthy utilitza per fer de contrapès al nihilisme que traspuen algunes de les seves narracions: les relacions pare-fill , i el foc, com a símbol o referent significant d’una existència anterior (i encara possible ?), innocent, no degradada. A "La carretera", en un context molt més radical de devastació de la societat i de la naturalesa, de permanent pelegrinar de pare i fill cap a qualsevol lloc ("com pelegrins d'una faula engolits i perduts a l'interior d'una bèstia de granit"), McCarthy introdueix diàlegs com aquest, que remeten a alguna mena de fonament salvador o purificador, com el foc :

"¿Què dius, pare ?

No res, no passa res, dorm.

Estarem bé, ¿oi que sí, pare ?

Sí estarem bé.

I no ens passarà res dolent.

Això mateix.

Perquè portem el foc.

Sí. Perquè portem el foc"

I a manera de conclusió en aquest mateix llibre, de forma tan enigmàtica com paradigmàtica del seu pensament, explica un breu conte que remet a una situació primigènia, de la que només queden vestigis, rastres, mapes i laberints, on totes les coses eren més velles que l´home:

"Una vegada hi havia truites de rierol als torrents de les muntanyes. Es podien veure dins els corrents ambres mentre les vores blanques de les seves aletes feien suaus saltirons dins l'aigua. Feien olor de molsa quan les tenies a les mans. Eren polides, musculades i esveltes. Al llom hi tenien dissenys vernacles que eren els mapes del món al llarg de la seva evolució. Mapes i laberints. D'una cosa que no es podia recuperar. Una cosa que no es podia arreglar. Als canals profunds en què vivien, totes les coses eren més velles que l´home i cantussejaven misteriosament".