Sapere aude
Per sortir de l'enforfollament dels comentaris sobre la vaga de mestres i professors, proposada i practicada per quasi tots els sindicats de l’ensenyament que temen les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya com si es tractés d’un ogre amenaçador i privatitzador, m’he refrescat amb la lectura del capítol dels Assaigs de Montaigne dedicat a l’educació dels infants. I en aquesta cinquantena de pàgines lluminoses, sense voler ser excessivament malèvol, hi he trobat algunes qualitats que Montaigne volia veure aplicades en els preceptors dels infants, i que contrasten fortament amb la demostració de tancament corporativista, d’exigència funcionarial i d’exclusió apriorística del diàleg que palesen els sindicats amb aquesta vaga, fins al punt que amenacen amb d'altres si no es retiren les Bases. Com que parlar de les bases de l’educació no és privielgi exclusiu dels ensenyants (i encara menys dels representants sindicals dels ensenyants), sinó obligació de tots els sectors de la societat que es juguen amb l’educació els fonaments del seu progrés, bo serà recordar les actituds i les mentalitats obertes que ens ajuden a comprendre que “la finalitat dels nostres estudis consisteix a fer-nos esdevenir millors i més savis ".
En aquesta escola que és el tracte amb els homes, diu Montaigne, “he remarcat sovint el vici que consisteix, en lloc d’intentar conèixer els altres, a esforçar-nos només perquè ens coneguin, i patim més per col-locar la nostra mercaderia que per adquirir-ne de noves ". Vici de refusar una proposta d’estudi privilegiant sobretot els propis prejudicis considerats com a mercaderia intocable. “Del tracte amb el món, per al judici humà, se n’extrau una meravellosa claredat. Estem totalment tancats i replegats en nosaltres mateixos i no hi veiem més enllà del nas. Es demanà a Sòcrates d’on era. No respongué: “d’Atenes”, sinó: “ del món”. Ell , que tenia l’esperit més ple i més eixamplat, feia de l'univers la seva ciutat, llançava els seus coneixements, la seva societat i els seus sentiments a tot el gènere humà, no com nosaltres que només mirem sota nosaltres mateixos”. No com els que només veuen perills en obrir noves perspectives als centres educatius amb projectes propis per millorar-ne la qualitat, i prefereixen continuar en la uniformitat i la grisor.
El signe distintiu de l’educador no és la crispació, ni la baixa autoestima, ni el sentir-se víctima permanent de la incomprensió de la societat, sinó que “el signe distintiu més clar de la saviesa és una fruïcio constant; el seu estat és com el de les coses per damunt de la lluna, sempre serè". Les actituds tancades enfront de les propostes de renovació porten a la malenconia : "no vull que aquest infant es tanqui. No vull que se l’abandoni al caràcter malenconiós d’un mestre d’escola.” Res és més impropi d’un educador que el mostrar-se temorenc davant del “sapere aude, incipe” ( “atreveix-te a ser savi: comença”) d’ Horaci, i que Montaigne també recorda. Contra el recel davant la necessitat d’actualització i d’autoavaluació constant , “res no hi ha com obrir l’apetit i l’afecció; altrament, no es fan més que ases carregats de llibres".
En aquesta escola que és el tracte amb els homes, diu Montaigne, “he remarcat sovint el vici que consisteix, en lloc d’intentar conèixer els altres, a esforçar-nos només perquè ens coneguin, i patim més per col-locar la nostra mercaderia que per adquirir-ne de noves ". Vici de refusar una proposta d’estudi privilegiant sobretot els propis prejudicis considerats com a mercaderia intocable. “Del tracte amb el món, per al judici humà, se n’extrau una meravellosa claredat. Estem totalment tancats i replegats en nosaltres mateixos i no hi veiem més enllà del nas. Es demanà a Sòcrates d’on era. No respongué: “d’Atenes”, sinó: “ del món”. Ell , que tenia l’esperit més ple i més eixamplat, feia de l'univers la seva ciutat, llançava els seus coneixements, la seva societat i els seus sentiments a tot el gènere humà, no com nosaltres que només mirem sota nosaltres mateixos”. No com els que només veuen perills en obrir noves perspectives als centres educatius amb projectes propis per millorar-ne la qualitat, i prefereixen continuar en la uniformitat i la grisor.
El signe distintiu de l’educador no és la crispació, ni la baixa autoestima, ni el sentir-se víctima permanent de la incomprensió de la societat, sinó que “el signe distintiu més clar de la saviesa és una fruïcio constant; el seu estat és com el de les coses per damunt de la lluna, sempre serè". Les actituds tancades enfront de les propostes de renovació porten a la malenconia : "no vull que aquest infant es tanqui. No vull que se l’abandoni al caràcter malenconiós d’un mestre d’escola.” Res és més impropi d’un educador que el mostrar-se temorenc davant del “sapere aude, incipe” ( “atreveix-te a ser savi: comença”) d’ Horaci, i que Montaigne també recorda. Contra el recel davant la necessitat d’actualització i d’autoavaluació constant , “res no hi ha com obrir l’apetit i l’afecció; altrament, no es fan més que ases carregats de llibres".
Comentaris