Marina

Sorolla

He vist la mar gronxar-se
al fons del meu carrer,
amb peus de seda blava
i mans de plataner.

El vent li fa les trenes
amb cargolins d’escames,
li besa les orelles
quan vola cap enlaire.

Els arbres de la vora
els guanya la frisor,
voldrien ser la corda
i els pals del gronxador.

La mar dubta i s’encanta:
no sap si fer-se sorra
o anar-se’n amb la barca
que des de dins la gronxa.

No sap si fugir lluny,
seguint el traç de l’alba,
o anar riera amunt
pels vells records de l’aigua.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?