Cruïlla



A l’alçada d’aquesta cantonada de la campanya electoral m’arriba el llibre, i la presentació a la llibreria Robafaves de Mataró de la mà de Lluís Foix, “España desde una esquina”, del Notari J.J. López Burniol. Acostumat a la concentració quasi mística que proposa l’espot electoral d’ ERC (“Quan hagin passat aquests tretze segons Catalunya estarà més a la vora de la independència”), la proposta de López Burniol (català, com diu, més de cap que de cor) presenta uns contorns en aparença més atrevits, de manera que deixem la simple observació del pas del temps (ara i fins el 2.014, o més enllà) i anem al gra: sortim d’una vegada (ve a dir Burniol) de l’atzucac confederalista, de relació bilateral o de federalisme asimètric que ha envoltat la proposta del nou Estatut, i anem a una reforma de la Constitució, via Senat, que permeti la configuració d’un Estat federal simètric. Altrament, aquesta Espanya, sense tardar massa, haurà de fer front al problema real, no d’un, sinó de diferents processos d’independència dins el seu territori. I com que Burniol no vol ser menys radical que els independentistes, fa una filigrana que resulta ben singular en algú que està preocupat, sobretot, per la viablilitat de la nació espanyola sota la forma jurídico.política d’un Estat federal: proposa que sigui reconegut el dret d’autodeterminació perquè poguem dir d’una vegada si volem ser independents o preferim un Estat Federal (i la resposta estaria cantada, segons ell pensa i desitja, a favor de la segona opció).

Exercici brillant, com correspon a la categoria intel.lectual del Notari López Burniol, però excessivament teòric, ja que ara per ara és impossible pensar en una reforma de la Constitució de l’envergadura que proposa. De tota manera, ens posa davant el mirall perquè ens atrevim a veure-hi els fantasmes que en privat anem alimentant i que després en públic dissimulem: si es vol una Espanya plural s’han de posar en pràctica els mitjans adequats i se n’han d’assumir les conseqüències, i si es vol una Catalunya independent també. No s’hi val anar fent la viu-viu i mantenir-se en l’estat de somieg en el que divaguen els interessos polítics dels defensors indecisos d’una inconcreta Espanya plural, i els interessos no menys indefinits dels qui juguen amb l’espantall de la sobirania i la cosobirania, o es pensen que la independència caurà com una fruita que madura amb el temps, sense confrontar-la amb opcions probablement més atractives. Llegint Burniol hom té la temptació de cridar el que segurament molts pensem i no gosem dir: volem l’autodeterminació perquè quedi clar que no volem la independència. O això és una trampa ?

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Em semblen molt interessants tots els plantejaments a l'entorn de com sortim dels atzucacs i desafeccions que patim. Però sobretot em sembla molt important que des del costat d'aquells qui preferirien votar no a l'autodeterminació, es defensi justament la necessitat de reconèixer la lliure determinació. Perquè justament comptar, comptar-se, i decidir democràticament és el que fa viable qualsevol projecte.

No era a Mataró, sinó, tot i la distància ideològica amb López Burniol (té gràcia l'activitat frenètica dels Notaris de cognom López: López Burniol, López Tena), m'hauria acostat a la presentació.

Gràcies pel teu resum d'aquest nou llibre.
cinto amat ha dit…
Joan, sí que va bé clarificar els termes perquè així es veu més clar que també s'han d'assumir les responsabilitats. Tot i que en López Burniol fa (em penso) una mica de trampa, perqué deu saber que la disjuntiva que planteja amb tanta nitidesa teòrica (federació-independència) és en bona part un desideratum que no recull la complexitat i la divesitat de posicionaments intermitjos que tenen el seu joc en la política del dia a dia, o de legislatura en legislatura (com començarm a veure a partir del dilluns dia 10...)
Joan Safont ha dit…
Es clar, entre una determinant opció i una altra, n'hi ha tantes com gent que pensa en el país.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?