Els bisbes donen la nota

Els cinc primers punts de la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal davant la proximitat de les eleccions generals són de justificació moral de la nota com a tal; els quatre punts següents es refereixen a l’avortament, al matrimoni homosexual, a la nova assignarura d’Educació per a la Ciutadania, a la negociació per acabar amb el terrorisme i als nacionalismes; i el darrer punt inclou, com un calaix de sastre, una genèrica al-lusió als problemes dels immigrants, de les dones, de la infància, de les diferències socials, de l’ecologia i de les relacions internacionals. És a dir, estem davant d’un text estructurat segons un preàmbul extens de justificació (que ve a reconèxer que el que es dirà a continuació crearà conflicte), una part central que és com una fogonada contra el Govern, i un calaix de sastre final que vol restar tensió al conflicte. La fogonada va contra la legislació de l’avortament, del matrimoni homosexual, d’una concreta assignatura d’educació per a la ciutadania, contra la interlocució política per acabar amb el terrorisme i contra els perills del separatisme, amb un advertiment que es contradiu amb el reconeixement previ de les posicions nacionalistes que per mètodes democràtics pretenguin modificar la configuració política de la unitat d’Espanya. El PP no ho hauria fet millor.

No es pot negar a l’Església, com a organització social que també és, el dret a emetre el seu judici sobre el discerniment moral, a proposar lliurement la seva manera de veure les coses, a col-laborar en l’enriquiment espiritual de la societat, a recordar els objectius i valors que els cristians promouen en la vida pública i a vetllar per la qualitat i l’exigència moral dels ciutadans en l’exercici del seu vot. Però aquesta Nota no dóna un to d’orientació, de respecte a l’automonia del poder legislatiu democràticament constituït, sinó de confrontació, d’animositat encoberta, presentant-se com un referent d’exclusió de totes les alternatives polítiques que no coincideixin a la pràctica amb les posicions del PP. Per això l’Abat Soler ha hagut de sortir al pas aclarint que l’Església no té el monopoli de la veritat en aquestes qüestions i que cal cercar el diàleg i no la confrontació.

És un document polític, sota la forma enganyosa d’oferta de discerniment, dictat des d’una determinada opció política, la que corroboren els antecedents de les manifestacions del PP a Madrid al llarg de la legislatura, culminades amb l’acte en pro de la família del passat desembre, organitzat directament per la Jerarquia. Els bisbes catalans també han donat la nota, tampoc no han estat a l’alçada. Les aclaracions que s’han vist obligats a afegir no desfan el mal sabor que deixa la seva adhesió al document. L’amic Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell i secretari de la Tarraconense, ha hagut d’anar d’Herodes a Pilat, de Catalunya Ràdio a TV3, explicant el que és inexplicable, els matisos que diu que van buscar durant quatre o cinc hores al redactar el text, atribuint als media la mala premsa i el pèssim ressò que ha tingut.

Quan es dóna un pas així s’ha de veure com queden compromeses les lliures opcions dels creients (ortodoxes i heterodoxes) i dels no creients, dels agnòstics o ateus que se senten partícips d’alguna manera de la cultura i de la tradició cristianocatòlica. Una part majoritària de la jerarquia no ho vol veure perquè fa temps que s’ha tornat a tancar en el reducte de l’extra ecclesiam nulla salus. L’Església no hauria de rebaixar-se a la posició d’un partit polític més. Si ho fa, ha de mesurar-ne les conseqüències: de com la posició contra la legislació de l’avortament, sense matisos, es converteix fàcilment en una defensa immisericorde d’un concepte teòric de la vida enfront de les penúries i limitacions concretes de les persones (de les dones sobretot); de com la posició contrària a la legislació del matrimoni homosexual, envaint amb raons morals, alienes a les singulars expressions legals, la tasca pròpia del poder civil, pot convertir-se en una defensa, incomprensible per a molts, de la primacia de les formes sobre la realitat de l’amor; de com l’obsessió contra una concreta mesura educativa pot donar arguments als qui pensen que l’Església no vol perdre la privilegiada situació de control sobre el pensament i les consciències; de com la crítica contra els mètodes democràtics d’interlocució per posar fi a la violència terrorista és vista amb raons objectives com un recolzament hipòcrita a l’explotació partidista i electoralista que el PP fa d’aquest tema tan delicat (hipòcrita perquè membres de la jerarquia han intervingut com a mediadors en aquesta interlocució, i probablement ho faran en alguna altra ocasió, i serà positiu que ho facin). És en aquest decantament de les formulacions ambígües vers missatges partidaris, i clarament imprudents, on s’hauria d’aplicar la voluntat de discerniment eclesial. A mi, com a creient (bastant heterodox), em desagrada que l’Església doni la nota d’aquesta manera.