Debat


Massa agressivitat va mostrar Rajoy al debat d’ahir per guanyar vots dins l’ampli ventall d’indecisos o de no convençuts per la política de Zapatero. Va utilitzar el mateix to crispat de tota la legislatura. Molt especialmnet en tres temes centrals (immigració, terrorisme i integració territorial) se l’hi va veure que porta un excés de llast a la faixa (potser per això l’americana li anava estreta?), i que allà on creu que pot pescar vots en realitat se li escapen, sobretot per un deix d'amargor en què es tradueix aquesta agressivitat. Queda clar que en el debat es va presentar com el representant idoni d’una dreta particularment agressiva en aquests moments, però no queda gens clar que així tingui prou recolzament per guanyar la presidència del Govern, ni ara ni el futur si aquesta dreta no es gira com un mitjó.

En immigració, fins a tres vegades va entrar Rajoy a sac en el tema, començant per denunciar que a Espanya els últims anys han entrat més immigrants que a França, Regne Unit i Alemanya junts, i que durant la legislatura s’ha doblat el nombre d’immigrants amb permís de residència, sent greu l’efecte crida de la regularització que es va portar a terme i reivindicant un contracte d’integració que asseguri la igualtat de drets i deures de tots per superar els conflictes que es creen amb la població autòctona. Va recordar el percentatge de 34% d’estrangers a les presons del país, per subratllar el nivell d’inseguretat que la immigració comporta. Zapatero va desviar el cop dues vegades referint-se a la política legislativa relacionada amb la igualtat, la dependència, les ajudes als joves, a la cultura, a l’educació i a la inversió en investigació, i a la tercera va enfrontar de dret el tema, no sense posar prèviament de relleu que el PP sempre s’ha mostrat contrari a l’ampliació de drets, amb una frase lapidària: “Amb el PP tindríem un país menys lliure i més intransigent”. Va senyalar Zapatero que al començament de la legislatura hi havia un milió d’immigrants en situació irregular, que la majoria es va regularitzar amb contractes de teball i que s’ha seguit una política de control de fronteres, d’acords amb els països d’origen i d’ajudes (va retreure anecdòticament a Rajoy que quan ell era ministre d’interior es feien regularitzacions amb un simple bono-bus) i finalment va raonar que les previsions del Codi Penal són suficients per fer front a les obligacions de tots, sense que sigui necessari el paper d’un contracte d’integració inútil. Una reflexió sobre el que va dir Rajoy sobre el tema: es pot considerar negatiu que s’hagi doblat el nombre d’immigrants amb permís de residència? No serà que busca també en això una confrontació imprudent, no important-li res en realitat la integració dels immigrants, que reporta més guanys que pèrdues, en tots sentits ?

En el tema del terrorisme Rajoy va repetir el de sempre, que Zapatero ha mentit, que ha negociat políticament amb Eta, que ha convertit la banda armada en interlocutora política, dividint la societat. Zapatero va contestar amb contundència: és immoral enfrontar-se al Govern, al carrer i al Parlament, utilitzant el terrorisme de forma partidista; qui va mentir va ser el PP amb l’11-M. Rajoy, exasperat, va afirmar en un altre moment, i ho va ratificar, que Zapatero havia agredit les víctimes del terrorisme, quan ja estava fora de lloc tornar sobre el tema en parlar del despreci del PP pel món dels artistes i creadors. Una altra reflexió: com pot Rajoy continuar utilitzant de forma tan escandalosament injusta el terrorisme, si els fets posteriors al trencament de la treva demostren que ETA està molt i molt debilitada, i que es va equivocar quan va intentar forçar el Govern amb una negociació política inacceptable?


En el tema territorial, Rajoy també va repetir el de sempre: ”¿cuántas naciones somos?”; s’ha obert un meló sense l’acord dels gran partits, i són els Gonzàlez i els Guerra els primers que ho diuen... Zapatero va reaccionar com va poder, perquè aquí ha perdut el convenciment inicial i sap que a casa té mala maror: va reafirmar la seva confiança en l’Estat de les Autonomies, en el diàleg, i va denunciar la incoherència del PP respecte dels Estatuts d’Andalusia i de València, per comparació amb el de Catalunya, utilitzat per sembrar discòrdia a tot el país. Amb sarcasme, Rajoy el va emplaçar al referèndum per l’autodeterminació que Ibarretxe pensa convocar aquest octubre, i va donar una explicació simplista, però aclaridora de la seva capacitat de ressentiment, superior inclús als interessos polítics : la seva tessitura radicalment contrària a l’Estatut de Catalunya es deu al Pacte del Tinell !! Una darrera reflexió: amb aquesta explicació Rajoy s’exclou definitivament a l’hora de desenvolupar l’Estatut, i per tant s’exclou d’un dels temes importants d’Estat en el futur immediat. Altrament, hauria de fer el ridícul canviant del tot el discurs, o s’hauria d’entestar amb una determinada interpretació que pogués avalar el Tribunal Constitucional, el que generaria potser més problemes que els que voldria evitar.

En la intervenció final del debat es va fer palès que sí que hi ha models distints de societat i de país, i que no és el mateix el PP que el PSOE : Rajoy va parlar d’una nena amb família, treball i vivenda, amb l’orgull de viure com espanyols, mentre Zapatero va parlar d’una societat de vanguarda, d’il-lusió per a joves i grans, amb les mateixes oportunitats per a totes les persones. Qui mirava el futur i qui mirava el passat ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?