L' "ateòleg" Màrius Sampere

A partir de la confidència que Màrius Sampere ens fa al preàmbul del seu últim poemari ( “Ens trobarem a fora”, Proa 2006) tenim algunes pistes per moure’ns una mica millor per entre la frondosa vegetació de la seva lírica punxeguda i difícil, però que tanmateix comunica i commou. Màrius Sampere ens fa la confidència de la contradicció que experimenta entre la tendència de la vida a la felicitat (el plaer) i a l’eternitat (la negació dels límits) i l’estat de mortificació constant en què es consumeix l’ésser per obra de l’amor. I aquesta contradicció l’expressa Sampere, fins esbotzar-la i fer-la saltar fora dels seus cèrcols, amb al-lusions i imprecacions constants a una polièdrica concepció de Déu, també contradictòria ella mateixa, inventada a vegades, sovint irreverent i quasi sempre sarcàstica, que evoca i destrueix alhora imatges i definicions transmeses, que s’allunya i per moments sembla que s’apropa al Déu de la tradició cristiana, del que en blasma l’absència i al mateix temps n’escarneix l’obra. Es diria que estem davant d’una teologia negativa segons la qual, parafrasejant els versos de “La vida és negar-nos”, inclòs a la primera part del poemari (“Propostes mínimes”), Déu, com la vida, és la negació de l’existència, i així és com és allò que no volia ser, i és l’altre que no és, i d’aquí ve l’equilibri.

Vegem-ho en algus poemes d'aquest "Ens trobarem a fora" :

"Déu és amor, amor i amor, per tant

tres cops amor, per tant

és gelosia" ( de "Introit")

"Així és com sé

que Déu em passarà per les armes"

Segons aquest manament:
"I us xuclareu la sang

entre vosaltres per fer possible

el regne de l'amor" (de "Un més tres")

"Al món no hi veig

sinó les ombres

que hi deixen els absents

que han seguit la llum, la llum que il-lumina

el Déu assassinat" (de "No reclamo la pau")

"Hi ha l'Ésser i el Suc.

...I deixo per terra el meu rastre líquid.

Déu que glopeja

la ràbia de l'infant que plora

pels seus drets universals" (de "Gotes")

"Els qui creiem en la solitud

sabem prou bé que un sol déu és poca cosa

per a nosaltres .Per això li afegim,

al déu escàs, l'amor,

que no en tenia gens.

... Car un sol Déu és divisible per zero.

I doncs, per tots els éssers vius.

Llavors, cada ésser és un déu

dividit per l'infinit. I ja pot estimar" (de "Nosaltres els qui creiem")

"L'esperma és la suor del Déu obrer" (de "L'esperma és la suor")

"Déu no és omniscient: fa zàping.

I no té nom. O bé tants noms

com tots els difunts plegats" (de "Déu no és omniscient")

"Expansió de fugida ,el moviment viatja

en un sol sentit angèlic: la caiguda

a l'abisme, on s'acompleix la segona

creació de l'amor.

Un Déu penedit ho veu, s'atura,

es dispersa, es distribueix en flors,

monedes, cargolins, insectes" (de "Hosanna")

"Calleu, oh calleu,és l'Immutable, l'Ésser

no discuteix, no vol, sempre fa la seva

i prou...

L'Ésser vigila, que cap vida

no s'aixequi i camini i se'n vagi a fora. Seria

el fracàs, el fracàs no pot ser " ( de "Calleu, és l'immutable")

"No hi ha cel ni infern,

només una foguera

i només una nit per mantenir-la viva.

... I Déu es complau en amors invisibles,

fuig molt més de pressa que la nostra mirada.

I al lluny s'atura per veure'ns arribar

com les onades fredes" ( de "Decadència")

"Abans del cel i la missa

de l'alba, quan

hi havia un Déu Feliç.

... I a taula ,

d'hora, ben d'hora,

transfigurat en pa,

li dic a la Mort: té, menja, menja !" (de " Missa de l'alba")

Però no queda fora d'aquesta visió "ateològica" i pessimista del món una eventual resurrecció sui generis dels cadàvers. I per això no convé deixar l'univers a la seva sort:

"No ens espereu .Aquesta és la ratlla.

L'instant que vivim porta el verí i la mel

de la primera flor. Ens quedarem aquí.

Per assistir a la resurrecció

dels nostres cadàvers, si fa bo" (de "No ens espereu")

"Preguem per l'univers: se'n va.

Acomiadem el viatger que ens deixa

on som. Aquí és la mort.

... I ens trobarem a fora,

i jo sóc l'univers i l'univers se'n va" (de "Se'n va")