Jaume I

Avui fa vuit-cents anys, per la Candelera, va néixer Jaume Primer a Montpeller: és el naixement d’un dels mites fundacionals de Catalunya, glossat per ell mateix al “Llibre dels feyts” (dictat cap al final de la seva vida probablement a algun escrivent de confiança), passat posteriorment pel sedàs de les Cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, més literàries. Com s’esforça a demostrar el filòleg italià expert en medievalisme català, Stefano Maria Cingolani (“Jaume I, història i mite d’un rei”, Ed 62, octubre 2007) la crònica del rei Jaume és en realitat un acte polític i historiogràfic i com a tal convé que sigui interpretada en el context de la pròpia intenció del monarca que pensava perdurar a través de les generacions futures quasi com un messias; entre els fets narrats hi ha coses realment ocurregudes i moltes altres que s’han de llegir des del punt de vista de com el rei Jaume hauria volgut que s’haguessin esdevingut. Barreja d’història i mite.

El 2 de febrer de 1908 el jove Josep Carner publicava a La Veu de Catalunya la “Balada de l’Alta Naixença del Rey en Jaume” (llarg poema en prosa ritmada i català prenormatiu: “Noble ciutat de Montpeller!. Per Nostra Dona Candelera,. vas tenî un jorn d’encantament,. com d’una glòria fatillera “), lloant la concepció quasi miraculosa del rei, donada la inexistència de relacions entre els seus pares, Pere i Maria de Montpeller; una concepció volguda pels prohoms de la noblesa i pel clergat però que agafà desprevingut el mateix rei Pere: ”Al fer-se clâ,. en vers la regia cambra. tota la gent anà. El Senyor Rey era en son llit;. vegé la rara processó;. y esbalahit,. com al davant d’una visió,. prenent l’espasa s’aixecà.- Deu beneheixi aquesta nit.- digué el canonge com pregant. Y tots plorant,. davant el Rey maravellat,. féren en gran prosternació:- mireu, Senyô, qui hi hà al vostre costat-. Y la regina’s redreçà,. pura com l’auba que apuntava,. els braços blanchs demunt del pit,. demunt del pit qui tremolava. Y el Senyô Rey la conegué,. y el seu mirâ acalava. Car la regina era tan bella,. d’una beutat novella,. que hom no podíala mirar. Y era davant les llumenetes . com una santa en son altar ”.

Les conquestes de l’alt i ben plantat Rei Jaume formen part de l’inventari històric català, i del seu imaginari col-lectiu, encara que al final decidís absurdament dividir el regne entre els dos successors legítims, Pere El Gran i Jaume. Quan les coses ens van a mal borràs, sempre tenim un Conqueridor al que ens podem acollir, unes fites precises en el llarg perímetre de La Pell de Brau que donen fe de les nostres possibilitats : Catalunya, Aragó, Mallorca, València, Múrcia.

Quan jo encara no havia nascut, el meu pare va escriure un senzill poema didàctic que recull algunes de les dades que es troben a la crònica del “Llibre dels feyts” amb relació a la conquesta de Mallorca (punt de partença de les naus, els protagonistes militars, canvi de la intensitat del vent i del punt previst de desembarcament, la pregària del rei, la seva intervenció decidida, el desordre entre els cavallers que ataquen descoordinadament, l’advocació a Santa Maria, la mort dels Montcada, el setge de la Ciutat de Mallorca durant els mesos d’hivern). El transcric tal i com el va deixar, amb l’epíleg de la conquesta de València :

És alt i ros el rei Jaume,
li diuen Conqueridor.
Per ell plora alguna dama
que li ha conquistat el cor.

Mallorca, la seva aimada,
rau presa dels sarraïns.
Ell vol anar a rescatar-la
afrontant tots els perills.

Les naus són aparellades
a Tarragona i Salou.
Són cabdills els de Montcada
i el gran almirall Carròs.

Amb les senyeres a l’aire,
quin bo dóna de mirar
un estol de veles blanques
allunyant-se mar enllà.

Va al davant Guillem Montcada.
És gran la força del vent,
només sembla que apaivaga
quan el sol se’n va a ponent.

Albiren l’illa encantada,
Palomera i Almeruig.
Torna a bufar la ventada
i això els ha causat enuig.

A Pollença s’adreçaven
segons tenien previst.
Si la tempesta no amaina
no hi seran pas a la nit.

El rei resa una pregària,
i tot seguit ha ordenat
envers la costa atansar-se
per un altre lloc cercar.

A la Palomera atraquen
i les naus van arribant,
les galeres van buidant-se
de cavallers i cavalls.

Alguns, molt de pressa avancen
en la fosca de la nit.
Els ha aturat el rei Jaume:
ja sou a temps de morir !

Han preparat l’emboscada,
Santa Maria advocant.
Els d’Empúries i els templaris
les tendes envestiran.

Ramon i Guillem Montcada
són en paratge oposat,
comanden les avançades
per si cal entrar en combat.

S’ha entaulat una batalla
quan troben els sarraïns.
Els anima el rei en Jaume
i els musulmans van cedint.

Amb la senyera enlairada,
els seus guerrers enardint,
la lluita prompte s’acaba
i els sarraïns han fugit.

Han caigut els de Montcada,
i el rei els plora afligit.
Els morts al camp de batalla
el Bisbe els va beneint.

Guillem d’Entença i d’altres
la vida han perdut lluitant.
Pere de Lleida, que és frare,
aconsella abandonar.

El rei no vol ni parlar-ne,
De cap manera hi consent,
i amb batusses i emboscades
arriben fins a l’hivern.

El desembre és assaltada
de Mallorca la Ciutat,
i amb la victòria esperada
els catalans hi han entrat.

La història que us hem contada
no es recordarà mai prou.
Mallorca era alliberada
l’any mil dos-cents vint-i-nou.

Quan han passat nou anyades
a València toca el torn.
Està esperant l’arribada
de Jaume el Conqueridor.

Al rei, que valent avança,
una sageta han clavat,
i pel rostre sang li raja
mentre els soldats va animant.

Com si fos un gran miracle,
el rei segueix a cavall.
ningú enrere fa una passa
veient-lo tan arrogant.

Ha conquerit el rei Jaume
un nou regne vora el mar.
La bella terra germana,
el País Valencià.

Benet Amat