Sembla mentida ?


En un llarg article d’avui a El País ("Parece mentira") el President Maragall toca, com li acostuma a passar, moltes tecles i algunes no contribueixen precisament a l’harmonia del conjunt. Ve a ser una reflexió sobre la falta d’entesa amb la qüestió, diguem-ne, catalana, falta d’entesa ationada des de sectors propers al PP, des del mateix PP, amb la passivitat, i en casos la connivència, de sectors progressistes dels quals sembla que ara ens sorprèn el seu escàs o nul feeling pel nacionalisme català. Subscriuria per separat tot el que diu el President, però la forma d’expressar-ho i relacionar-ho em crea una certa incomoditat. No m'acaba d'agradar la generalització del recurs literari-retòric de l’expressió "sembla mentida". És un recurs que pot significar una sorpresa majúscula davant una reaccció no esperada (segurament aquesta és la intenció de l’article) però també pot recordar la posició de qui després de discutir acaloradament sent que ha acabat els arguments i plega veles davant la incomprensió radical de l’adversari, dient-se a si mateix : "ja n’hi ha prou, què s’han cregut, sembla mentida…" I no és moment de tancar portes o de girar l’esquena sinó d’establir ponts de diàleg, per difícil que sigui.

Més en concret, em crea incomoditat no tant l’estil erràtic i vagament indefinit de l’article (des de la pèrdua del Imperio el 1898, passant per Juan Ramón Jiménez i Zenobia Camprubí, i acabant amb la Cimera Euromediterrània…) com l’abús de les sinècdoques argumentals, el prendre una part per justificar determinades presumpcions sobre el tot. Ni l’exili es pot simplificar com si hagués consistit en una formidable ocasió per creuar i posar en relació noms de famílies il.lustres ( els Pi Sunyer, els Ayguadé, els Gordon Ordàs…), ni es pot atribuir un sentit massa transcendent per a la realitat del país al fet que Machado reposi a Colliure, o que Walter Benjamin es sucidés per la pressió nazi i franquista a Port Bou, o que Lorca hagués estat amic de Dalí i que per això "sembli mentida que no s’hagin unit per sempre Andalusia i Catalunya". La immigració andalusa dels anys seixanta i setanta probablement va fer molt més per aquesta unió. Encara menys determinant serà per al futur del nou Estatut el fet que l’avi de Mariano Rajoy hagués contribuït a la redacció de l’Estatut gallec de 1936, o la proclama política d’un obvi sentiment catalanista quan recorda que l’emoció que senten molts espanyols a l’escoltar el nom d’Espanya la sentim molts catalans a l’escoltar el de Catalunya ( i se suposa que també la senten el francesos a l’escoltar el nom de França, o els italians el d’Itàlia…). Molts records i presumpcions vagaroses que no arriben a dir ben bé res de substancial.

Més agosarada em sembla la pretensió de posar les bases dels pròxims 25 anys, "després dels indubtablement millors 25 anys de la vida moderna del país", "si a Madrid no perden els papers i si catalans i bascos actuem com ho estem fent". És a dir, tot Madrid desorientat i nosaltres, com els bascos, segurs com una esfinx. Aquesta (potser només suposada?) fermesa pot reconfortar els convençuts d’un i altre cantó, però tampoc aporta res al diàleg. Certament sembla que alguns han perdut els papers. Això no treu que nosaltres hàgim de demostrar que sabem on els tenim.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu