quadern d'en Cinto Amat

Es parla molt de la necessitat de buscar fórmules noves de fer política, però de moment el que priva és l’adaptació escandalosa de la política a les normes que imposa la societat de consum. És la vida de consum la que marca la pauta a la política, de manera que aquesta, parafrasejant Z. Bauman ( “Vida de consum”, Viena Edicions ), es converteix cada vegada més en política de consum destinada als consumidors que som els electors. Ho veiem de forma successiva en el tractament dels mitjans de comunicació, i en el posicionament dels partits polítics, respecte de fets com l’incendi d’Horta de Sant Joan, l’empadronament dels immigrants irregulars a Vic i el magatzem de residus radioactius d’Ascó . I ho continuarem veient en altres fets que substituiran aquests i tindran invariablement les mateixes notes distintives: recerca i compra de marca partidista, anunci públic de la seva possessió, que es considera plena quan esdevé coneixement públic a través dels mitjans , i consolidació i assump...

L’alcalde de Vic diu que el problema és que es permeti empadronar a persones que en teoria no haurien d’estar aquí, ja que la llei,segons creu, obliga a expulsar els immigrants que entren sense els papers en regla. En altres paraules: si segons la llei no haurien d’haver arribat, que se’ls ignori. Estan aquí, però com si no hi fossin, i que se'ls expulsi immediatament. L’alcalde de Vic apel.la a la llei per defensar una situació ideal que va molt més enllà del que diu la llei: si aquests immigrants no havien d’haver entrat, que se’ls faci fora; si cal, aprofitant la seva intenció de registrar-se al padró; mentre que la llei (tot i el seu enduriment amb la darrera reforma), més realista, preveu que si han arribat, de la manera que sigui, tenen els drets elementals que es deriven de la seva presència (estança), i fins el dret a arrelar-hi i a passar, al cap d’un temps, de la simple estança a la residència temporal o definitiva. La realitat, tossuda, contra l’ideal, i contra l’interè...

Són ales abatudes els teus braços somorts, i l’aire s’estremeix amb l’hàlit del teu cos traçant sobre la mort la corba de la mort, l’arcada de l’esglai tancant-se en el puny clos. Cossos amuntegats contemplen el teu vol, són restes de colors, de vida i desconhort, filagarses de mans, de sang i de condol que esperen que els teus peus remuntin la dissort. No et vull veure caient sobre el tou de l’estiba sinó veure’t desfent la corba del destí, suspès al blau del cel que et pren i que t’agita com una teia encesa, roent, àngel d’Haití, com un dard projectat al cor de la misèria, ferint-la mortalment, sense por ni clemència. C.A.

Sí que hi ha en aquest segon volum de memòries un esforç considerable per donar a conèixer la seva dedicació infatigable al país, des de la seva persona, íntegrament, i des del seu partit, Convergència. Ara que des de Convergència es parla tant de la Casa Comuna (o ja no?), convindria rellegir les pàgines dedicades a què ha de ser Convergència , a les relacions amb Unió, al pacte difícil amb el PSC o Esquerra i a l’oscil.lació del punt de gravetat entre Madrid o Catalunya. Si el president Pujol s’ha dedicat totalment a la construcció de Catalunya, i si a Convergència hi veu plenament cristal-litzada aquesta obra de construcció, no és gens difícil caure en la temptació de creure que fora de Convergència no hi pot haver preocupació per Catalunya. Des d’aquest punt de vista, es pot entendre que les memòries van destinades, sobretot, als seus votants, i que per això les reiterades insinuacions (sovint també sense contingut) als socialistes consisteixen en lamentar la seva obstinada...

Després de disfutar amb el cara a cara i l’espontaneïtat del president, al lector que sóc jo li queden ganes de saber més coses, i amb més detall, relacionades amb el fons de l’acció política en els moments més decisius, o en els moments que considero que qui escriu les memòries ha de valorar com més determinants o decisius. I em dóna la impressió que el president es deixa moltes coses al tinter, perquè no vol remoure segons què, perquè no li sembla necessari o perquè no ha tingut temps d’anar més al fons de la seva exposició i no vol comprometre’s, ni vol comprometre ningú més, amb el detall de segons quins comportaments i opinions. Val a dir que no defuig cap dels temes més rellevants, els fets del 23 F, per expemple, o la decisió de Miquel Roca de deixar la secretaria de Convergència , o la seva intervenció decidida a favor de l’organització dels Jocs Olímpics. Però en tots aquests temes queda sempre un regust de poc, una sensació d’haver passat com per sobre les brases d’algunes ...

Si en una biografia o unes memòries el que realment compta no és tant el que es diu com el que es mostra , s’ha de dir que a "Temps de construir" (segon volum de les seves memòries) Jordi Pujol s’hi mostra ben bé tal com és, tal i com el coneixem en tant que personatge polític i home de govern interessat sobretot a presentar la seva acció política com sorgida de la preocupació per mantenir un contacte directe amb les persones, amb el que de forma indiferenciada, i un pèl amalgamant, en diu contacte amb la gent , que li serveix tant per parlar de coneguts com de desconeguts, de fets notoris com de fets anònims, situant-se ell sempre en el pol del replicant o de l’ interrogador, al punt just d’aquell protagonisme tamisat, aparentment sorgit, sense més propòsit, dels atzars i dels fets quotidians, però que en tot cas li resulta del tot adequat per demostrar la seva clarividència o , si més no, el seu treballat sentit comú. Des d’aquest punt de vista, el llibre es llegeix amb...

D'on ha sortit aquest querella contra l'alcalde de Mataró, Joan.A. Baron, i la lletrada Mª LL. Guanyabens? Evidentment, de la Fiscalia. Quin fiscal n'és l'autor ?, quina gènesi ha tingut? , a qui se li ha encarregat, d'entre els fiscals, treure's de sobre la paperassa que devien tenir amuntegada a la Fiscalia (procedent de plataformes, d'alguns particulars, de diligències dels agents rurals de medi ambient...)? Perquè el que es desprèn de la seva lectura és que qui l'ha redactada o no en sap prou o ho fa perquè li ha tocat. No hi ha (segurament perquè no hi pot haver) cap detall de fets que tingui cabuda concreta en els tipus penals que s'hi anuncien. On està el delicte contra el patrimoni?, on el delicte contra l'ordenació del territori? S'hi exposa una relació cronològica de fets sense fonamentar-ne mínimament el seu contingut presumptament delictiu, com si es tractés d'una (molt dolenta) crònica periodística. No es parteix de fets amb ...

Algú, discretament, una mà amiga, m’ha deixat a les mans els teus poemes i amb ells he resseguit la terra antiga, i amb tu m’he retrobat a la carena i a l’espigó orgullós dels nostres dies, al batre i al desig de la verema, als solcs profunds on t’arrelà la vida amb els mots dits al sol i a la serena. T’he vist parlar i somriure a cada pàgina, viure i doldre’t sencer de tarda en tarda, morint d’amor i vivint de la mort, i em deixa olor d’absència la teva ànima mirant-me des del fons de la brancada de l’olivera estesa en el teu hort. C.A. "L'olor de l'absència" és el poemari de Valentí Bigordà , editat a la Col.lecció LLuerna d'Abadia Editors. Amb el Valentí, que va morir de càncer el maig de 2007 , vam ser covilatans i amics de primera joventut, i copartícips d'algunes cuites.

De la forma pura a l’expressió comunicativa: simplificant molt, així definiria el pòsit que em queda de les molt recomanables exposicions del Caixa-Fòrum, sobre “Els mons de l’Islam” , i del MNAC (exposició commemorativa d el seu 75è aniversari, " Convidats d'honor" ). Contrast entre forma i expressió que descobreixo, només entrant, en els capitells que per a mi són com els pòrtics de les dues exposicions, la perfecció de les fullles d’acant d’un capitell omeia, andalusí, de finals del S. X, sobre un fons de “nius de vespa” harmoniosament treballlat, i el cap del monstre amenaçant que apareix per entre les penques vegetals en el capitell del desaparegut portal de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany (S.XII). L’equilibri de les formes en té prou amb les fulles d’acant, però l’afany comunicatiu ha d’anar més enllà, ha de b uscar els rostres que s’amaguen a l’interior de la natura. L’art de la forma pura s’acosta a la perfecció amb la geometria de la cal.ligrafia ...

Fra Angélico: La Visitació Al pòrtic lluminós d’un poble de Judà es creuen el neguit i el goig de dues dones que senten al seu ventre l’empenta d’unes mans frisant per modelar el contorn de les coses. I la claror es fa àngel, s’abaixen els tossals, s’omplen les fondalades de veus i d’aigües noves, i per contar el miracle que astora als ignorants les ales de la llum refan les boques closes. Les veus de dues dones redrecen els camins on la pedra esdevé de nou cor bategant per la bellesa fonda que albira a la brancada. Retenen les paraules al seu si, ben endins, la remor tremolosa de l’aigua sadollant, la dèria d’un infant que és carn il.luminada. C.A.

Frida Kahlo De l’aprovació ahir al Congrés del projecte de Llei orgànica sobre la interrupció voluntària de l’embaràs , després d’un debat polític i social on han prevalgut els prejudicis, i les posicions inamovibles preses per endavant, enfront de la reflexió sobre la conveniència de la reforma i els seus condicionaments, se me'n desprenen algunes consideracions: - La regulació que ha estat vigent fins ara, de l’anterior Llei orgànica de 1.985, ha acabat propiciant una mena de calaix de sastre en el que el supòsit de risc per a la salut física o psíquica de la mare, amb un simple informe mèdic emès sovint sense cap garantia de rigor i objectivitat, ha servit per a la pràctica massiva d’avortaments que queien fora dels supòsits legals, incidint per tant en un frau de llei sistemàtic i creant un espai cada vegada més insoportable d’inseguerat jurídica que pressionava sobretot la llibertat i la integritat de les dones que decidien avortar. Una regulació diferent que concretés termi...

De l’entrevista publicada al Suplement de El País el diumenge passat a Aminetu Haidar , l’activista sharauí en vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote des de fa trenta dies, per denunciar i posar en evidència tant la situació personal de desempar com, sobretot, la situació d’abandó social i polític del poble sharauí que ve patint des de la cessió unilateral de sobirania de l’Estat espanyol, el 1975, a favor del Marroc i de Mauritània (aquesta última hi va renunciar, però se’n va apropiar el Marroc), cessió no reconeguda per Nacions Unides que ve exigint un referèndum d’autodeterminació, sistemàticament postergat pel règim marroquí, em va cridar l’atenció la contudència d’una afirmació que posa de relleu la seva decisió d’arribar fins a les últimes conseqüències del sacrifici personal de la pròpia vida si no se la deixa viatjar a El Aaiún, traspassant als agents polítics la transcendència moral del resultat, convençuda de què el que compta no és la seva situació personal sinó les reperc...

Quan entres a la Medina de Marràqueix, un divendres al migdia, i a través del parabrisa del taxi veus la voladissa de chilabes , de nens i grans, envaint els carrers estrets dirigint-se a la pregària ritual, ja t’adones que el que et quedarà de la curta visita de quatre dies serà una percepció visual totalment diferent del que estàs acostumat a veure a les ciutats europees. Et deixaràs envair, tu també, pels colors càlids de la tarda mentre la vista se te’n va sense parar entre el rosa esvaït de les parets de terracota dels carrerons i el gavadal de quincalleria estesa als costats, un amuntegament inacabable de coloraines penjades a les estores, als aparadors portàtils dels localets farcits de bijuteria, de terrissa, de cuirs, de mocadors, de ferramentes de tota mena. El passeig tranquil i embadocat es veurà, però, sotmès a la perillosa habilitat d’equilibrista dels conductors de ciclomotors, bicicletes i carros que passen incessantment pel teu costat, donant-te a entendre que no ...

Si ens hem de creure les portades d’alguns diaris estatals interessats en anticipar el resultat de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, donant a conèixer impunement les deliberacions dels magistrats (que per imperatiu legal haurien de ser secretes!), sembla que el nus gordià de la resolució ha passat a ser la definició de Catalunya com a nació, així com la definició dels seus símbols nacionals (la bandera, la festa i l’himne). Si això és el que està passant realment al si del desacreditat Tribunal, potser caldria fer-los veure (i en aquest sentit l’Editorial conjunt dels diaris catalans constitueix un advertiment seriós) que és molt perillós jugar amb els sentiments arrelats a les majories quan s’ha procurat arribar a un mínim denominador comú respectuós tant amb el reconeixement de la Constitució de Catalunya com a nacionalitat, al títol preliminar de l’Estatut, com amb la constatació de la definició del Parlament de Catalunya com a nació al preàmbul del mateix Estatut...

Turner: Sunrise De nou a l’alba fibla la veu que et diu que ja no hi és, un brunziment a l’aire que no espera resposta. Serenament, al vòrtex de la llum gira el record d’altres presències foses amb la claror de l’alba. Veu de l’albor, ¿per què em parles de mort si mor la nit i ens retrobem dreçats sobre el fulgor del dia? C.A.

Aquests dies, i en previsió de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, des d’algunes instàncies de l’Estat, i d’algun partit polític, més interessats en la imposició de determinats principis que en una interpretació socialment i políticament cohesionadora de la Constitució, s’està fent córrer la consigna que la Sentència en tot cas s’haurà d’acatar , com si en aquest acatament ens hi juguéssim el ser o no ser del futur institucional, com si l´única actitud possible davant una resolució d’aquesta entitat fos la d’ acatament i la de deixar per un altre moment la discussió dels aspectes que pugui resoldre, sota l’amenaça implícita de culpabilitzar-nos, en cas contrari, de deslleials, rebels o creadors de confusió i desordre institucional i polític. I això no es correspon ni amb la realitat jurídica ni amb la realitat i conveniència política. Les expressions acatar i acatament no són pròpiament jurídiques (no apareixen ni en la Constitució, ni en la Llei del Poder ...

Francesca, avui et donem el comiat definitiu amb la companyia de tots els que han vingut a dir-te adéu en aquesta església que tantes vegades has trepitjat per cultivar la teva fe senzilla, aquella que et feia preguntar què hi pot haver després de morir, què queda després del que hem fet, passat, disfrutat i sofert durant tots els dies que ens ha tocat viure. Comentàvem que moltes coses deuen quedar, i que no podíem perdre l’esperança en alguna mena de retrobament amb tot el que hem fet, i sobretot amb tots els que hem estimat, després de morir. Sabem que ara ja et trobes amb aquesta veritat definitiva que tractaves d’esbrinar.Travessada la vida, i traspassada la mort, ara i aquí sabem que han arribat a la seva plenitud definitiva els dies de Cal Llobet, l’ajuda als pares en temps molt difícils, la convivència amb els germans, les anades a la vinya, la vida a Cal Farrer amb el Rafel, el so del martell a l’enclusa cada matí, l’arribada dels fills, la pèrdua del Rafel als cinquant...

Té l’ínclit senyor Laporta un horitzó tan immens que l’ambició ens el transporta entre núvols plens d’encens. Les copes l’han marejat, l’han deixat mig trastornat i confon el que ha guanyat amb el que li puja al cap. Orgullós alça la copa: si Catalunya no avança, aquí està ell i el seu Barça a punt per guiar la tropa. Si el tripartit ja fa figa, aquí està ell i el seu Barça, miralls d’eficàcia i traça, guanyant champion’s, copa i lliga. Le té tan descomunal (la marejada) que es veu cap de llista electoral, líder desitjat arreu per remuntar l’ensulsiada, presidir tot el que cal i guanyar per golejada els d’aquí i els d’allà dalt. La porta grossa el Laporta, es pensa que la pilota, el gol i la cama torta faran d’or tot el que toca, com si el país fos un prat, una gespa amb espectacle, un estadi homologat on ell obra el gran miracle de fer que els gols siguin vots, la lliga el millor projecte de benestar per a tots i el camp l’Estat més perfecte. Mentre apura aquest beuratge i cuida el ...

Com moltes resolucions judicials, la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Lautsi contra Itàlia , declarant la violació de l’article 2 del Protocol i l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans , per la presència de crucifixos a les aules dels instituts d’ensenyament públics a Itàlia, és alhora raonable i discutible, depenent de l’òptica des de la que s’analitzi. Diu l’article 2 del Protocol que l’Estat ha de respectar en el terreny de l’educació i de l’ensenyament el dret dels pares a procurar que aquesta educació es porti a terme d’acord amb les seves conviccions religioses i filosòfiques, i respecte de l’article 9 del Conveni, relatiu al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat de manifestació de la pròpia religió i conviccions, considera el Tribunal que aquest dret és indestriable del dret a la llibertat de no creure (llibertat negativa), i resol que l'Estat té l'obligació de no imposar, ni que sigui indirect...

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut ( Francisco Pérez Gandul ) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211 . No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector. La inesperada baixada a l’infern carceller de Juan Oliver, un funcionari de presons a punt d’estrenar-se que, paradoxalment, es veu sotmès contra la seva voluntat a jugar el rol d’un pres fictici a costa de la seva supervivència entre els presos més perillosos en el transcurs d’un motí, serveix per posar al descobert l’univers moral dels baixos fondo...