Avortament

Frida Kahlo

De l’aprovació ahir al Congrés del projecte de Llei orgànica sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, després d’un debat polític i social on han prevalgut els prejudicis, i les posicions inamovibles preses per endavant, enfront de la reflexió sobre la conveniència de la reforma i els seus condicionaments, se me'n desprenen algunes consideracions:

- La regulació que ha estat vigent fins ara, de l’anterior Llei orgànica de 1.985, ha acabat propiciant una mena de calaix de sastre en el que el supòsit de risc per a la salut física o psíquica de la mare, amb un simple informe mèdic emès sovint sense cap garantia de rigor i objectivitat, ha servit per a la pràctica massiva d’avortaments que queien fora dels supòsits legals, incidint per tant en un frau de llei sistemàtic i creant un espai cada vegada més insoportable d’inseguerat jurídica que pressionava sobretot la llibertat i la integritat de les dones que decidien avortar. Una regulació diferent que concretés terminis i supòsits mèdics excepcionals, i que conferís seguretat en l’àmbit de la responsabilitat personal d’avortar, com fa la llei ara aprovada, es feia indispensable.

- Essent del tot necessària, la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs planteja una sèrie de qüestions de transcendència ètica, personal i social, que la mateixa llei no pot deixar de tenir en compte, relacionades amb l’educació sexual i les formes de prevenció de l’embaràs no desitjat, i per això inclou una relació de mesures públiques per a la salut sexual i reproductiva en l’àmbit sanitari (serveis públics de salut i formació dels professionals de la salut) i educatiu, preveient inclús una Estratègia Nacional de Salut Sexual i Reproductiva, conjuntament amb les Comunitats Autònomes, amb col.laboració científica, d’incidència especial en joves i adolescents, amb una duració de cinc anys i mecanismes d’avaluació cada dos anys que permetin la valoració de resultats. Veurem si aquestes previsions es compleixen i són de veritat alguna cosa més que un embolcall retòric amb el que s’hannvolgut presentar els supòsits d’interrupció de l’embaràs.

- Una cosa és regular els supòsits d’interrupció legal de l’embaràs no desitjat, i una altra molt diferent defensar l’avortament com un fet neutral que no té repercussions en la vida de la mare que passa aquest tràngol, o que no incideix en la valoració social de la vida com el primer bé que cal preservar. Es pot estar d’acord amb la llei sense ser proavortista, perquè en cada avortament entren en joc, i en conflicte, uns condicionants de llibertat, d’opció personal, de capacitats, mitjans i recursos de tota mena, que la llei no ha d’exacerbar però que tampoc pot resoldre en el fons. Banalitzar l’avortament és temerari, tant com banalitzar el fet mateix de la vida. Potser ajudaria a mesurar la transcendència personal i social de l’avortament el fet de reclamar la responsabilitat del pare, parella de la dona a qui correspon la decisió última d’avortar, no per condicionar-ne la decisió sinó per assumir-ne corresponsablement totes les conseqüències. L’avortament correspon a la dona, però no hi hauria d’optar en les condicions de soledat, i fins d’abandó, amb les que sovint ho ha de fer.

- Regulada la interrupció de l’embaràs, l’avortament és un problema greu que cal enfrontar i que convé no celebrar com una fita de modernitat. Només cal veure l’increment espectacular que ha tingut al nostre país els darrers deu anys ( s’ha duplicat entre 1.997 i 2.007, arribant a la xifra de 112.000 casos, sent els de menors de 20 anys el 13,8 % del total); en el 32,4% dels casos es tracta d’un segon o tercer avortament (el 12,8% entre les menors de 20 anys). L’augment d’avortaments no significa que una societat sigui millor o més lliure, potser justament vol dir el contrari. L’educació sexual, reconeixen els experts, no és millor ara que fa vint anys.

- Del debat generat entorn de la nova regulació, n'espigolo algunes aportacions que em semblen més interessants: el risc de caure en la retòrica convertint la qüestió en un debat merament ideològic, risc no del tot evitat en el text de la nova llei (Javier Pradera, " La ley de plazos y la Constitución"); la vida en gestació és una realitat distinta de la dona gestant i mereix protecció, encara que la dignitat inherent al fetus no és la mateixa que la de la persona nascuda (manifest dels cristians socialistes del PSOE); respectant les conviccions de cadascú, convé buscar un denominador comú de mínims ètics des d'un diàleg sense etiquetes (Adela Cortina," El aborto y los mínimos éticos"); per trobar aquest terreny comú es pot partir de l'alternativa mediadora d'algunes regles, entre les quals comprendre la vida naixent com un procés, confrontar les causes socials dels avortaments no desitjats, enfrontar els problemes psicològics dels avortaments traumàtics, qüestionar el canvi de mentalitat cultural entorn de l'avortament i prendre's seriosament la contracepció (Juan Masià,"Proponer sin imponer, cuestionar sin condenar"); en la consideració de la vida naixent com un procés sembla que hi ha un denominador comú entre els científics, per bé que fàcilment s'ideologitzen les definicions científiques segons es parteixi d'una o altra predisposició ("El aborto enciende a los científicos"); no caure en la banalització, ja que és mostra de salut moral el fet que una persona dubtri abans d'avortar encara que el fetus tingui només una setmana (Rosa Díez, "Contra la banalización del aborto").