Llocs que ja no ens poden ser indiferents

Si ens hem de creure les portades d’alguns diaris estatals interessats en anticipar el resultat de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, donant a conèixer impunement les deliberacions dels magistrats (que per imperatiu legal haurien de ser secretes!), sembla que el nus gordià de la resolució ha passat a ser la definició de Catalunya com a nació, així com la definició dels seus símbols nacionals (la bandera, la festa i l’himne). Si això és el que està passant realment al si del desacreditat Tribunal, potser caldria fer-los veure (i en aquest sentit l’Editorial conjunt dels diaris catalans constitueix un advertiment seriós) que és molt perillós jugar amb els sentiments arrelats a les majories quan s’ha procurat arribar a un mínim denominador comú respectuós tant amb el reconeixement de la Constitució de Catalunya com a nacionalitat, al títol preliminar de l’Estatut, com amb la constatació de la definició del Parlament de Catalunya com a nació al preàmbul del mateix Estatut. Voler veure continguts excloents en el que constitueix un esforç definitori d’inclusió recíproca és portar malèvolament a un atzucac les bases del pacte de l’Estatut, presentar-lo pel cantó jurídicament més restrictiu i contradictori, políticament més disgregador i socialment i emocionalment més explosiu.

Tornant altra vegada a la saviesa fràgil però profunda dels pensaments de Joseph Joubert, convindria recordar als magistrats del T.C. que “no hauríem de provar mai de resoldre una qüestió pel cantó que la presenta difícil; en aquest cas, busqueu algun altre dels seus aspectes i capgireu-la, o feu-ne el tomb” (pensament 511). I que més enllà dels prejudicis polítics i de les reduccions i simplificacions conceptuals, “és una gran qüestió per a la felicitat pública saber quina extensió hauria de tenir cada país perquè els costums hi fossin bons”, partint de la convicció que la força de l’Estat es fonamenta en la solidesa de les seves parts, de manera que són “afortunats els pobles on cada mort deixa un buit sensible per a tot el món i on cada naixement n’omple un ! És allà on és dolç de néixer, créixer, viure, engendrar i morir ; els grans Estats han de mirar de subdividir-se de mil maneres, si desitgen veritablement la felicitat general i individual. La seva mateixa força exterior depèn de la multiplicitat i de la unió de les seves parts” (pensament 455). És demanar massa al T. C. que sigui sensible a la multiplicitat de realitats, sentiments i expressions nacionals que el consens constitucional va preservar? Els pobles, com les persones, portem marcats uns llocs, sentimentals, geogràfics i conceptuals, que no ens poden ser indiferents : “cada home es fa per a ell mateix i porta en secret en el seu cor un mapa històric i geogràfic on estan marcats els llocs que ja no li poden ser indiferents” (pensament 472).

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació