Aminetu Haidar: entre la rebel.lió i el sacrifici

De l’entrevista publicada al Suplement de El País el diumenge passat a Aminetu Haidar, l’activista sharauí en vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote des de fa trenta dies, per denunciar i posar en evidència tant la situació personal de desempar com, sobretot, la situació d’abandó social i polític del poble sharauí que ve patint des de la cessió unilateral de sobirania de l’Estat espanyol, el 1975, a favor del Marroc i de Mauritània (aquesta última hi va renunciar, però se’n va apropiar el Marroc), cessió no reconeguda per Nacions Unides que ve exigint un referèndum d’autodeterminació, sistemàticament postergat pel règim marroquí, em va cridar l’atenció la contudència d’una afirmació que posa de relleu la seva decisió d’arribar fins a les últimes conseqüències del sacrifici personal de la pròpia vida si no se la deixa viatjar a El Aaiún, traspassant als agents polítics la transcendència moral del resultat, convençuda de què el que compta no és la seva situació personal sinó les repercussions positives que se’n poden derivar per al poble sharauí: “Si em moro, el Govern espanyol haurà d’assumir la responsabilitat moral del desenllaç”. Més enllà de la discussió jurídica sobre la legitimitat o la il.legitimitat dels poders públics per intervenir en una situació extrema que posi en perill la seva vida per la vaga de fam, el que interessa és enfrontar la qüestió de fons de la decisió d’Aminetu: ¿és humanament comprensible una actitud rebel que arribi al sacrifici personal absolut per mor de portar a les últimes conseqüències una denúncia que està totalment justificada en els seus principis? ¿La rebel.lió d’Aminetu Haidar mereix la seva vida?

Fa un temps, una qüestió semblant es plantejava, per bé que en un context humà, social i polític completament diferent, a rel de la mort de Xirinacs . I partint sempre del respecte absolut a l´última decisió de qui pesonalment viu i pateix una situació com aquesta, a mi no em queda altre remei que tornar a recórrer a les reflexions d’Albert Camus sobre les bases ètiques de l’home rebel per concloure, amb certa convicció, intel.lectualment i moralment fonamentada, que no, que la rebel.lió justificada d’Aminetu no val el que val la seva vida. Ben al contrari, si continua vivint i lluitant pels mateixos principis rebels la seva causa tindrà molt més futur i molt més sentit. Segons Camus, en la dialèctica entre el sí i el no que inclou tota dinàmica de rebel.lió justificada, entre el no a la injustícia i el sí de la superació que es busca, es pot refusar eternament la injustícia sense deixar de proclamar la naturalesa de l´home i la bellesa del món. Aquesta moral, al mateix temps insubmissa i fidel, és l’única que il.lumina el camí d’una revolució veritablement realista. La rebel.lió, quan va a parar a la destrucció, o a l’autodestrucció, és il.lògica. La rebel.lió, en reclamar la unitat de la condició humana, és força de vida, no de mort, la seva lògica profunda no és la de la destrucció sinó la de la creació. Tant de bo que Aminetu recuperi com més aviat millor els drets elementals que el règim marroquí li ha negat arbitràriament, els drets fonamentals a circular i a expressar lliurament el que pensa sobre la situació del seu poble. Però voldria que no optés per morir si aquesta mordassa absurda es perllonga, perquè la rebel.lió, que ella mateixa personalitzarà en altres circumstàncies, sense pretendre resoldre-ho tot, podrà almenys continuar plantant cara. El secret d’Europa, pensava Camus, és que no estima ja la vida, per això han volgut esborrar l’alegria del quadre del món i ajornar-la per més tard. S’ha d’aprendre a viure i a morir, i per ser home hom ha de negar-se a ser déu. Qui s’entrega al temps de la seva vida, a la casa que defensa, a la dignitat dels vius, s’entrega a la terra, i rep d’ella la collita que sembra i que alimenta de nou.