Xirinacs: de la rebel-lió a l'acte de sobirania


Recordo molt bé l’actitud rebel i testimonial del Xirinacs dels Captaires de la Pau, la seva tossuderia en demostrar de forma pacífica l’absurditat de la situció dels presos polítics al final del franquisme, com també la seva decidida acció política com a senador en aquella Entesa dels Catatalans que tantes expectatives va aixecar. Després, llargs anys de silenci que pel que s’ha vist el van allunyar definitivament de la pacient acció política per orientar-lo vers una percepció més aviat absoluta i transcendent del que ell definia com una Catalunya ocupada i esclavitzada. Respectant les raons personals profundes que el van portar a fer aquest gir, penso que el seu capteniment, i el seu significat com a persona pública, va deixar de ser el de l’home rebel, en el sentit que l’hi donava Camus, que parteix d’una acció constant sobre les circumstàncies concretes amb plena consciència dels propis límits i dels límits de cada temps històric, per passar a ser el de l’home revolucionari, també en el sentit de Camus. Ariba un temps, diu Camus a L’home rebel, en què la decepció transforma l’esperança pacient en furor i en què el fi mateix, afirmat amb l’ira de l’obstinació, exigeix encara més cruelment , obliga a buscar altres mitjans. És aquesta tessitura de revolucionari, que jo ja no comparteixo ni entenc, la que es manifesta en l’escrit polític que ens ha deixat Xirinacs, que denomina Acte de sobirania, en el que afirma que una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers, i que ha viscut tota la seva vida en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França i per Itàlia des de fa segles. Res hi pot haver de tan absolut en la història que mereixi la pròpia mort. I és aquesta atmosfera de transcendència quasi religiosa, que per tal de mantenir el respecte al testimoni personal de Xirinacs s’ha volgut reafirmar amb expressions com ha estat un profeta (Jordi Pujol), un testimoni de caràcter apostòlic (Joaquim Nadal), la que menys s’avé amb l’home rebel que Xirinacs va començar sent. Vull creure que no necessitem màrtirs, tampoc màrtirs de la pròpia obstinació en vista d’una idea essencial de Catalunya. L’absolut no s’obté, i sobretot no es crea, a través de la història. Tornem a Camus : La política no és la religió, o llavors és la inquisició... La intel-ligència és la nostra facultat de no portar fins al límit el que pensem, a fi que puguem continuar creient en la realitat. Només el pensament aproximat engendra el que és real... Si el temps de la història no està fet amb el temps de la collita, la història no és, en efecte, sinó una ombra fugaç i cruel en la que ja no intervé l’home. Qui s’entrega a aquesta història no s’entrega a res i, al seu torn, no és res. Però qui s’entrega al temps de la seva vida, a la casa que defensa, a la dignitat dels vius, s’entrega a la terra i rep d’ella la collita que sembra i alimenta de nou... Això suposa una tensió interminable i la serenitat crispada de què parla el poeta. Però la veritable vida està present al centre d’aquest esquinçament.

Comentaris

Ramon B. ha dit…
Cinto,

Hi estic completament d'acord. Crec que hi ha molta hipocresia en aquest tema (suposo que natural, sempre passa quan un es mor), i encara havia de sentir algú que posés en dubte alguna cosa d'aquesta història estrafalària, amb tots els respectes. Encara una cosa més: arribarà un dia que haurem de començar a dir que els suïcidis no estan bé, que són un mal exemple, i que només en comptadíssimes ocasions estarien justificats. Serà el dia que algú dirà que s'acaba la "crisi de valors" que tant cacaregem...
cinto amat ha dit…
Sí, Ramon, d'acord. El suïcidi és un misteri personal, però sens dubte que no es pot presentar mai com un valor, més aviat és el desvalor més significatiu contra la vida. Però tots estem exposats a sofrir les conseqüències de la percepció del fracàs total en la nostra vida, i cal preparar-se perquè això no es doni. Vaig pensar-m'hi molt abans d'escriure aquest post,entorn de la idea que una societat no pot tenir referents suïcides, salvant sempre el respecte a la persona i, en aquest cas, el significat d'home rebel,molt positiu en aquells moments, que Xirinacs va tenir.
Anònim ha dit…
Salutacions,
m'ha agradat molt aquest post sobre la trajectòria d'en Xirinacs.
Sota el meu punt de vista, mesurat i col.locant les coses al seu lloc.
Especialment clarificadores les cites de Camus.
Sobre el tema del suïcidi , i motivat per la desaparació d'en Xirinacs, vaig enviar quatre ratlles per la revista Valors que sortirà al Setembre.
Coincideixo i em reconforta el comentari d'en Cinto perque vinc a dir el mateix: atemptar contra la vida no pot ser presentat com un valor de llibertat humana per molt "lliure" que hagi estat l'elecció.
Joaquim Trenchs
cinto amat ha dit…
Joaquim,gràcies pel teu comentari. El suïcida probablement és sempre més víctima d'una situació que no pas actor, i per tant és molt difícil acceptar la seva decisió com indicativa o significativa d'algun valor.

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9