Pinzellades d'Irlanda, de la mà de Seamus Heaney (i 2)

Una capacitat d’expressió literària, palesada en grans escriptors (els quatre premis Nobel- W.B. Yeats, Bernard Shaw, Samuel Beckett i el mateix Seamus Heaney- a més de J. Swift, James Joyce, Oscar Wilde, P. Kavanagh i John Banville, entre molts altres), que sembla compensar la pobresa del territori i la submissió de la història, que es desvetlla com un desig de superació dels límits del propi paisatge, d’aquest destí minúscul de què parlava S.Heaney:

Havíem viatjat fins aquesta costa
a través de flors i pedres calcàries
i ens trobàvem allí, fent un brindis a l’amistat,
fonamentant una memòria perfecta
entre la frescor de la palla i dels estris.
(...)
I em vaig enfadar perquè la meva confiança no aconseguia descansar
en la clara llum, com la poesia o la llibertat
entrant des del mar. Em vaig menjar el dia
deliberadament, perquè el seu sabor
m’empenyés del tot cap al verb, el pur verb.
(De "Ostres")

Entre l’índex i el polze

la ploma rabassuda tempteja; ajustada com una pistola.
Sota la meva finestra, el so clar d’un raspament
quan l’aixada s’endinsa dins la terra de grava:
és el meu pare que cava. Miro avall
fins que el seu tors rígid s’inclina entre el canyissar,
es dreça a i s'ajup a vint anys de distància
al ritme de l'aixada amb què estava cavant.
(...)
L’olor freda del florit de la patata, el xipolleig i el frec
de la torba humida, els talls secs d’un marge
amb arrels vives es desvetllen al meu cap.
Però no tinc una aixada per anar darrere d’homes com ells.
Entre l’índex i el polze
la ploma rabassuda tempteja.
Amb ella cavaré.
(De "Cavant")

El pes de les llegendes i de la religió, la preocupació per identificar, preservar i actualitzar les pròpies arrels (tan presents en les tradicions i músiques celtes), també com una forma de defensa, de distinció i d’afirmació nacional, enllaçada amb el llegat de la tradició familiar:

El meu pare era un noi descalç amb notícies,
corrent com l’ull del vent entre males herbes i cavallons
la tarda en què va morir del seu propi pare.
Espera oberta la meitat negre del portal.
Sento molta calor i molta fressa dins l’aire.
Sento les seves cames i els seus ràpids talons molt llunyans
i tan estranys com els meus- quan em pujarà a collibè,
a gran alçada, amb cap lleuger i ossos fins,
com un ancià estúpid rescatat del foc.
(De "Home i noi")

Però ara em trobo darrere d’ell
al pati fosc, entre el gemec de les pregàries.
Es posa una mà a la butxaca
o ressegueix amb el bastó una petita melodia
amb timidesa, com si presenciés
fer l’amor o el plorar d’un estrany.
Hauria de fugir, em pregunto,
o apropar-m’hi, tocar-li les espatlles
i parlar del temps
o del preu de les llavors ?
(De "L’altre costat")