Pinzellades d'Irlanda, de la mà de Seamus Heaney (1)

Després d’una setmana per Irlanda, repasso l’antologia de Seamus Heaney, Camp obert, i hi trobo reflectides les pinzellades que poden il-lustrar el nostre viatge, com els trets rellevants d’una pintura o visió ràpida que mostren contorns no del tot definits però prou suggerents per fixar una percepció determinada, més que no pas una forma acabada, a partir del conjunt de les imatges captades i de la informació rebuda durant aquests dies. Es tracta d’una sèrie de sensacions confrontades amb la poesia de S.Heaney, no d’una col-lecció d’imatges dels llocs visitats (per això ja hi ha l’àlbum).

El paisatge, amb el verd infinit de les pastures planes amb gran quantitat de bestiar (vaques, ovelles i cavalls) i poques arbredes, fragmentat, sobretot a la la costa oest, amb profundes penetracions del mar que configuren petites penínsules amb platges i illes al seu davant, repuntejades en alguns trams per altíssims penya-segats; verd que en determinats llocs, com a la península de Connemara i al parc natural de Burren, deixa pas a la pedra bastint les partions dels camps i demostrant tant la seva puixança amb monuments megalítics com la seva misèria en moltes extensions ermes. Dins d’aquest verd predominant la claror juga amb diferents intensitats de llum i de colors:

Cap al tard, els horitzons es beuen el mar i el turó,
el camp llaurat s’empassa el casal blanquinós
i et trobes de nou dins la foscor. Recorda ara
la platja envidrada i el tronc a contrallum,
aquella roca on les ones s’esquincen,
els camallargs rígids sobre les seves potes
com illes que es perden dins la boira,
i torna a casa, encara sense res a dir
llevat que ara descodificaràs tots els paisatges
d’aquesta manera: coses trobades netes en les seves pròpies formes,
aigua i terra en la seva simplicitat.
( De "La península")

La nostàlgia d’una llengua (el gaèlic) que es recupera amb dificultat, per bé que segons la Constitució vigent de la República és la llengua oficial:

La primera nit a la Gaeltacht l’anciana em va parlar en anglès:"estaràs bé". Em vaig asseure a l’espona d’un llit il-luminat pel crepuscle, escoltant a través de la paret un irlandès fluid, amb la nostàlgia d’un discurs que vaig haver d’extirpar. Havia vingut a l’oest per inhalar el temps absolut. Els visionaris em feien arribar a la cara una olor com de cuina de caritat, barrejaven la pols de les tombes dels collidors amb la saliva del dejuni del nostre credo i em van ungir els llavis. Ephete, m’urgien. Em posava vermell, coneixia poques paraules. No vaig rebre cap do de llengües aquells dies en aquella habitació, quan tots al meu voltant semblaven profetitzar. Així i tot recordaria les estacions de l’oest, sorra blanca, roques dures, llum pujant com la seva definició sobre Rannafast i Errigal, Annaghry i Kincasslagh: noms portàtils com pedres d’altar, elements sense llevat.
("Les estacions de l’oest")

Una història feta d’invasions i ocupacions successives (els celtes, els vikings, els normands i els anglesos: quant de temps portaven apropant-se als meus camins com si fossin els seus ?) que han fet desaparèixer les expressions i la fesomia natural i cultural del territori, convertint-lo sovint en un solar dolorit on encara queda per reconstruir una part important de la pròpia identitat, l’Ulster :

Els seus parasitaris
i ignorants punys petits
ja van colpejar les teves fronteres i sé que m’apunten
per damunt de l’aigua. No veig cap tractat
que salvi completament
el teu cos trepitjat i estirat, el gran dolor
que et deixa en carn viva altra vegada, a camp obert.
( De "Acta d’Unió")

Aquest matí des de l’autopista coberta de rosada
he vist el nou camp d’interns:
una bomba havia deixat un cràter de fang fresc
en el voral i, més enllà, entre els arbres,
postes de metralladora definien una barricada real.
Hi havia aquesta boirina de les terres baixes,
i era com una déjà-vu, alguna pel-lícula feta
de Stalag 10, un malson sense so.
Hi ha vida abans de la mort ? Això està escrit amb guix
a Ballymurphy. Aptitud per al dolor,
misèries coherents, un glop i una mossegada:
abracem el nostre minúscul destí altra vegada.

(De "Diguis el que diguis, no dius res")