Mediterrani


Antic, m’embriaga la veu
que surt de les teves boques quan es clouen
com campanes verdes i es remouen
enrere i es dissolen.
La casa dels meus estius llunyans
t’era propera, ho saps,
al país on el sol crema
i els mosquits ennuvolen l’aire.
Avui com llavors davant teu emmudeixo,
mar, però ja no em sento digne
del solemne advertiment
del teu respir. Vas ser el primer a dir-me
que el petit ferment
del meu cor no és més que un moment
del teu; que m’era fonda
la teva llei riscosa: ser vast i divers
i fix al mateix temps:
per buidar-me així de tota escòria
com fas tu que llences a les platges,
entre suros, algues i estrelles de mar,
les inútils restes del teu abisme.

(Traducció. Eugeni Montale, "Mediterraneo" a " Ossi di seppia": edició bilingüe de la poesia completa- italià-castellà-, Galaxia Gutenberg 2006)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?