A Istanbul

M’assec al costat d’una parella jove en un banc al bell mig de la plaça, entre la Yeni Camii (la mesquita de la "Sultana mare") i el Basar de les Espècies, al davant del Pont de Gàlata des d’on despunta, al fons, la colossal torre genovesa. A pocs metres, l’embarcador d’Eminönü, a l’entrada del Corn d’Or, un dels tres cantons marítims que rodegen la ciutat, estesa sobre el Mar de Màrmara, amb la riba asiàtica d’ Üsküdar, i oberta al Bòsfor. La parella em pregunta amb dificultat d’on sóc i em conviden a menjar pistatxos de la paperina que m'acosten. Ells són, segons em sembla entendre, de Bursa, a l’altre costat del Màrmara. La noia no porta mocador al cap. Em somriuen quan se’n van, els somric i els desitjo bona sort. La plaça és un bullici de persones, un formiguer que no para en aquesta hora tranquil-la de cap al tard. Gent i més gent que entra i surt de l’embarcador, creuant el pas subterrani convertit en un atapeït i multitudinari mercat de tota classe d’objectes, sabates, camisetes, bijuteria, fruita, herba, calçotets, porcellana, estores, penjolls, làmines, flascons de qui sap què. Arriba una flaire de peix a la brasa del costat de mar, del Corn d’Or. Hi ha un carretó vermell a cada cantonada de la plaça, amb les panotxes torrant-se, i venedors ambulants d’ampolles d’aigua, de roba, de guies turístiques i de banderes. En un dels carretons un nen va girant pacientment les panotxes sobre la torradora mentre el seu pare s’entreté a assegurar amb una enganxina les portelles del davant del carret. L’home de les banderes llampants a l’espatlla (la més grossa, la turca) em mira i es queda a mitja intenció d’oferirme-ne’n una; què farà aquest turista amb una bandera , deu haver pensat, i això em salva, almenys per aquesta vegada, de l’escomesa dels venedors de carrer que tothora t’assetgen.

Amb el Cesc (veure reportatge fotogràfic en blanc i negre) hem copsat en alguns barris de la ciutat, quan baixàvem perduts del tot pel turó de la mesquita de Suliman, i a l’apropar-nos a l’embarcador de Balat tornant de l’església de San Salvador, una altra atmosfera, entre conformista i detinguda, al marge de les zones turístiques, però físicament a tocar, de la vida quotidiana dels habitants d’Istanbul, de tallers, d’estores esteses per tots els racons, de bars resclosits, de teulades enfonsades, de barberies de quan l’avi era infant, de parades tronades amb fruita fresca, de carrers sense il-luminació que no comencen ni acaben enlloc, que no sé si respiren ben bé aquell sentiment de nostàlgia positiva o hüzün de què parla Pamuk en el seu llibre (veure el comentari que en fa en RamonBassas) i que contrasten vivament amb l’aire de capital occidental que es respira pels voltants del Gran Basar o a la Istiklal Caddesi, al barri de Beyoglu, on per uns moments, a cavall dels tramvies, sí que sembla que connecten la decadència de l’imperi otomà i l’encantament davant d’un present que no se sap si es construeix o s’enfonsa.

A nosaltres, turistes que per unes hores ens fem físicament propers a les aparences de tot allò que observem, ens queden les ganes de comprendre les interioritats d’aquesta ànima d’Istanbul construïda amb vímets ben diferents, els de la cultura cristiano-romana i els de la islàmica. Ens resta el consol de resseguir les expressions d’aquestes dues cultures que en aquest lloc es van perseguir amb la intenció d’aniquilar-se. Sortosament, no ho van lograr. I podem admirar els vestigis de Constantinoble, sobretot la Basílica de Santa Sofia (ara ni basílica ni mesquita, només museu) i els mosaics de Sant Salvador de Cora (ara museu de la mesquita Kariye Camii) on es manté la mirada reposada i serena de les imatges que es conserven, testimonis que volen dir-nos alguna cosa per no repetir un passat de violència i de recíproc anorreament. De l’Istanbul otomà ressalten el palau de Topkapi Sarayi (amb el serrall o harem dels sultans), la Mesquita Blava i la Süleymaniye Camii (mesquita de Soliman el Magnífic)

Està varada, immòbil, Istanbul sobre aquesta cruïlla de mars i de cultures entre Europa i Àsia ? Entre l’adoració d’Al-là i l’adoració d’Occident hi pot haver un altre Mar de Màrmara o un altre Bòsfor que les comuniqui ? Avui per avui plana més aviat un mar de dubtes sobre aquests interrogants que s’inquieten com les aigües del Bòsfor cada vegada que la veu rogallosa dels muetzins ressona als minarets de tota la ciutat. Còmodament assegut a les estores de les mesquites, amb la bossa de les sandàlies al costat, admirant el mihrab, el minbar o tribuna i les cúpules de cadascuna d’elles, contemplava i seguia amb respecte les postures i els gestos rituals dels que hi pregaven de cara a la Meca, i em preguntava, portat per no sé quina mena de nostàlgia, cap a quin punt entre Orient i Occident, entre la Meca, Atenes, Roma i Nova York, hauríem de mirar per trobar-nos amb el Déu que pugui ser el de tots, i quines normes ètiques de convivència i de respecte podríem donar-nos per viure a la ciutat comuna, a la Istanbul ideal.