Forma i expressió

De la forma pura a l’expressió comunicativa: simplificant molt, així definiria el pòsit que em queda de les molt recomanables exposicions del Caixa-Fòrum, sobre “Els mons de l’Islam”, i del MNAC (exposició commemorativa del seu 75è aniversari, "Convidats d'honor" ). Contrast entre forma i expressió que descobreixo, només entrant, en els capitells que per a mi són com els pòrtics de les dues exposicions, la perfecció de les fullles d’acant d’un capitell omeia, andalusí, de finals del S. X, sobre un fons de “nius de vespa” harmoniosament treballlat, i el cap del monstre amenaçant que apareix per entre les penques vegetals en el capitell del desaparegut portal de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany (S.XII). L’equilibri de les formes en té prou amb les fulles d’acant, però l’afany comunicatiu ha d’anar més enllà, ha de buscar els rostres que s’amaguen a l’interior de la natura. L’art de la forma pura s’acosta a la perfecció amb la geometria de la cal.ligrafia cúfica, mauritana, otomana, safàvida o mogola que s’apropen amb un profund respecte a l’Alcorà, com si de la bellesa només se’n pogués abastar la línia d’una ombra, el traç d’una claror, el relleu d’una petjada, mentre que a l’art expressiu li cal trobar la cara, les mans i els braços de la Majestat de Beget , les ales i el vestit de l’àngel, i la mirada líquida de la Verge a l’Anunciació de Bernat Martorell, perquè sense aquestes concrecions les formes no són res.

El mateix paral.lelisme, segurament amb més fonament, trobo entre les escultures de Maillol a la Pedrera i les de Rodin exposades a la Rambla de Catalunya. Dels volums flàccids de Maillol, a les expressions nerviüdes de Rodin. De l’atalaia estàtica de “mediterrània”, al gest introspectiu i torturat del “pensador”. Hi ha una línia ideal, ahistòrica, a les escultures de Maillol, una bellesa esvaïda i impossible, de formes sinuoses, però sense sexe, un volum tou de cuixes, torsos, pits i braços somorts, que són com el reflex d’una idea permanent i inalterable. Cada tors produït a la ment de Maillol és la repetició de l’anterior. Mentre que en Rodin cada cara, cada plec, cada mà, escruta un espai diferent, proposa un interrogant, un dubte, inicia un moviment vers alguna cosa que s’escapa i que s’ha de continuar perseguint. Forma i expressió, dues dimensions complementàries de la mateixa realitat, de la mateixa bellesa. El llenguatge de l’art, polimorf com el de l’experiència a la qual segueix, es mou necessàriament entre el concepte i el desig, el buit i el color, la matèria i la creença, la distància i la proximitat, el respecte i la irreverència, el que roman i el que passa, la immutabilitat i la història, la forma i l'expressió.

Comentaris

Hola,

Des del web Patrimoni.gencat ens volem posar en contacte amb tu per donar-te a conèixer el portal i els seus continguts: agenda, monogràfics, una televisió online, escapades, notícies, fotografies panoràmiques, descobertes, jocs, eines 2.0... El patrimoni català com mai l’has vist!

http://www.patrimoni.gencat.cat

Et volem presentar també el blog dels pat.escèptics per si els vols enllaçar des del teu blog o fer-ne esment en un post. Vols conèixer la cara més divertida i irreverent del portal?

http://elpatrimoninoemdiures.blogspot.com

Gràcies per fer créixer el patrimoni català amb nosaltres!

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?