Comiat de la Francesca

Francesca, avui et donem el comiat definitiu amb la companyia de tots els que han vingut a dir-te adéu en aquesta església que tantes vegades has trepitjat per cultivar la teva fe senzilla, aquella que et feia preguntar què hi pot haver després de morir, què queda després del que hem fet, passat, disfrutat i sofert durant tots els dies que ens ha tocat viure.

Comentàvem que moltes coses deuen quedar, i que no podíem perdre l’esperança en alguna mena de retrobament amb tot el que hem fet, i sobretot amb tots els que hem estimat, després de morir. Sabem que ara ja et trobes amb aquesta veritat definitiva que tractaves d’esbrinar.Travessada la vida, i traspassada la mort, ara i aquí sabem que han arribat a la seva plenitud definitiva els dies de Cal Llobet, l’ajuda als pares en temps molt difícils, la convivència amb els germans, les anades a la vinya, la vida a Cal Farrer amb el Rafel, el so del martell a l’enclusa cada matí, l’arribada dels fills, la pèrdua del Rafel als cinquanta dos anys, les ganes per continuar disfrutant amb la companyia dels teus. Ens queda la teva senzillesa i espontaneïtat, el teu tracte directe i sincer, el mateix que et feia dir sense embuts, perquè ho senties profundament, que bé que ens ho passem, com hem disfrutat, oi ?, quan en el transcurs de les trobades familiars o amb els amics traslluïes amb expressions com aquestes les ganes de compartir, de continuar compartint, el teu profund i honest sentiment de felicitat. Aquest ha estat el teu camí, la teva veritat, la teva vida, que ha arribart amb la mort a la seva plenitud.

Ens queda la presència de la teva mirada amiga, com una llum que ha perdurat tota la teva vida i que has fet teva definitivament durant els últims mesos, quan sabíem que rere la impossibilitat del cos i la pèrdua de la paraula sobrevivia en els teus ulls l’alegria i l’agraïment infinit per la companyia dels qui et cuidaven, t’acompanyaven, t’estimàvem.

Tot el teu cos ha esdevingut mirada:

miren les mans el que el dolor no oblida,

els dies malastrucs, la veu cansada,

el tremolor del bes i la carícia.

Però no és sobre les coses la mirada:

concentres en un punt de llunyania

el que vols bens a prop i el que ara et parla,

un feble tel embolcallant la vida.

Ja no veus el que tan fixament mires,

creues el pas on la claror es fa dia,

el límit del que has vist i el que et contempla,

el vel del que has viscut i el que t'espera.

Veig a l'aigua dels teus ulls com arrela

la llum que des de sempre ha sigut teva.

C.A.